Sempre havia volgut viatjar però no m’havia plantejar fer-ho vestit de soldat. Em vaig allistar perquè era una feina segura i no em demanaven grans requisits. Ara ha arribat l’hora. Som a l’avió camí de la guerra.
Formem part d’un operatiu internacional que té com a missió desplegar-se sobre el terreny per evitar que les tensions s’intensifiquin. Exhibir armes i vehicles de combat per calmar els ànims mentre es negocia.
Vivim sota l’amenaça d’un atemptat. Aquí ens odien. Ens culpen d’haver causat el conflicte i potser tenen raó. Treballem per pacificar a punta de pistola. No ho entenc i això que ens ho han explicat mil vegades.
Torno a casa. Missió complerta. Renuncio. No vull seguir posant pau a trets. El diumenge el meu fill petit s’enrabia per una tonteria i es posa a cridar. El faig callar amb un crit més alt que el seu.
Amb llàgrimes d’impotència, em respon que no entén que li digui que no cridi amb un crit. Qui s’ha cregut que és? Tanco els ulls per controlar la ira i el cervell em transporta a la guerra de nou, armat per posar pau.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim