El forat

Va posar les claus al pany, va obrir la porta i es va precipitar a un buit inesperat. Li feia mal tot el cos de la terrible patacada que s’havia donat. Va aixecar la mirada i va veure que casa seva estava uns cinc metres per sobre del seu cap. Com podia haver aparegut un forat d’aquelles dimensions al rebedor? Al matí tot estava en el seu lloc…

Es va intentar posar de peu però un dolor intens a les dues cames li va fer veure que tenia altres prioritats abans de trobar respostes. Va intentar moure-les però no responien. Era més que evident que s’havia trencat per diverses bandes.

Va cridar amb totes les seves forces però vivia sol en una urbanització de cases prou aïllades com perquè les seves súpliques demanant ajuda quedessin absorbides pel silenci i la foscor d’una tranquil·la nit d’entre setmana.

Trucaria a emergències amb el mòbil. La bossa que duia havia quedat a uns pocs metres d’on havia anat a caure. Va fer un intent d’arrossegar-se però de nou aquella fiblada terrible va travessar-lo de dalt a baix recordant-li que s’havia fet mal de veritat. Es va deixar caure de panxa a terra. El fred que provenia del subsòl el reconfortava.

Van passar uns minuts que es van fer molt llargs fins que es va sentir amb prou forces com per tornar-ho a intentar. Aquesta vegada va decidir fer com si no tingués les cames, utilitzaria només els braços. Va avançar uns centímetres mentre deixava anar el crit de dolor més terrible que els seus pulmons eren capaços de fer. El fet de sentir-se una mica més a prop, encara que fos molt poc, el va empènyer a no aturar-se i es va arrossegar una mica més, i una mica més i encara una mica més. Només que aconseguís reptar uns centímetres més ja podria allargar el braç i aconseguir el mòbil que el trauria d’allà. Quan ja acariciava la bossa amb la punta dels dits va veure com volava cap amunt. Va aixecar el cap sense entendre res i va veure una silueta que estirava una mena de corda amb un ganxo per on havia pescat, literalment, la bossa.

Va cridar amb tota la ràbia del món. Quina mena de joc era tot allò? De seguida, però, se’n va adonar que si hi havia algú per allà a fora el podria ajudar i que no li convenia de cap de les maneres posar-s’hi en contra ni dir res que el pogués molestar. Va provar de seure però la punxada insofrible que li pujava per les cames i li arribava fins a sota del coll li va recordar que si pretenia canviar de posició ho havia de fer en diverses etapes. Penosament, i després de fer un esforç titànic, ho va aconseguir. La suor començava a amarar-li la camisa però, ara que estava amb l’esquena recolzada i les cames ben rectes, després de respirar profundament diverses vegades per recuperar l’alè, es va sentir amb energia per intentar parlar amb aquell algú que rondava per casa seva.

-“Hola… Hola! Crec que m’he fet molt mal. Necessito ajuda. Podries trucar una ambulància? I els bombers? Per treure’m d’aquí segurament els necessitarem”

De nou la silueta va treure el cap per mirar-lo fixament. No deia res, només mirava. Ell ho va entendre com una senyal que anava pel bon camí.

-“Veuràs, no sé qui ets ni si hi tens res a veure amb aquest forat que ha aparegut a a casa meva. Tampoc ho vull saber. Només vull sortir d’aquí i em dona la sensació que ara mateix només tu em pots donar un cop de mà”.

Llavors un segon cap també va sortir d’entre la penombra i un tercer, un quart i, finalment un cinquè. Ell es va fregar els ulls. Què estava passant? Si volien robar-li, quin sentit tenia prendre’s la molèstia de fer aquell enorme a forat a la porta de casa seva? S’havien hagut de passar tot el dia perforant el terra. No, aquelles cinc persones havien vingut a buscar alguna altra cosa, però què? Els ho va preguntar obertament. Tenia diners, però tampoc era ric. Només uns carrers més amunt de la seva mateixa urbanització, hi havia unes cases que estaven a dalt de tot d’un turonet i que pertanyien a persones amb un poder adquisitiu que multiplicava per dos o per tres el seu. Devien estar buscant alguna altra cosa, però què?

De sobte, va sentir un soroll força intens. No podia identificar-lo però la intuïció el va advertir que significava perill. En pocs segons, una substància enganxosa i pesant li va començar a caure per sobre. Es va posar a cridar suplicant que paressin. Amb prou feines podia veure res i notava com aquella cosa el deixava com enganxat. Si abans ja li costava moure’s, passats uns segons, sentia com si el seu cos, de cintura cap avall, hagués desaparegut. Estava cobert d’una massa espessa i freda que en poc temps, molt poc temps, s’estava solidificant. Aquella olor… ciment ràpid! Es va posar a cridar desesperadament. L’estaven enterrant viu als fonaments de la seva pròpia casa! Va suplicar, va plorar i va prometre tot el que se li va ocórrer fins que se li va passar pel cap demanar perdó. El ciment ja li arribava per sobre del pit però aquell raig mortal es va aturar. Va començar a fer memòria dels motius que podia tenir per demanar perdó. De cop, li van venir al cap diversos records que amagava en el racons més profunds de la seva memòria. Va recordar quan va magrejar-li els pits i va recórrer amb la llengua el cos sencer d’una estudiant en pràctiques que hi havia a l’oficina. També li va venir al cap aquella nit que amb dos amics més van sortir de cacera a buscar mariques i van trencar la cara a aquells dos noiets que es menjaven a petons a la platja. A la feina, no va tenir cap mirament quan va manipular uns correus electrònics que deixaven en evidència el seu principal competidor amb el càrrec que ara feia  cinc anys que ocupava. Gràcies a aquell ascens s’havia pogut comprar aquella casa i l’altre va ser acomiadat. Com havia celebrat aquella carambola magistral. I ella. Feia molta estona que la tenia present però el record estava tan profundament enterrat que el seu mateix cervell es resistia a fer-lo aflorar. L’havia estimat com mai a la vida havia estimat ningú però aquell amor, un dia, sense arribar a saber com, havia descarrilat. Va ser el dia quan en una discussió absurda li va deixar anar una plantofada a la cara. Després van venir els cops de puny, les pallisses i, finalment, un dia que havia begut una mica massa tot se li’n va anar de les mans. La policia li va estar a sobre durant mesos però el fet que el cotxe d’ella es precipités per un barranc en una zona molt boscosa i que provoqués un dels pitjors incendis forestals que es recordava va convertir en cendres la sospita sobre ell.

Llavors, el raig de ciment va començar a caure-li de nou per la cara. Intentava continuar parlant, seguir demanant perdó per aturar-lo però en pocs minuts aquella pasta grisa li va començar a entrar per la boca mentre ell intentava obrir tan com podia els forats del nas per seguir respirant.

Mesos després el van acabar donant per desaparegut. Com que no tenia hereus, els tràmits per gestionar què fer amb totes les seves propietats es van endarrerir uns mesos. Finalment, quan el comercial va ensenyar la casa als primers clients, una de les primeres coses que va destacar va ser el preciós parquet de fusta de primeríssima categoria que els donava la benvinguda. Era un dels més cars del mercat i es veia que feia molt poc que l’havien posat.