El tresor

La vida s’havia anat complicant durant el camí. Va créixer gairebé sola perquè de ben petita el seu pare s’havia fet fonedís i la seva pobra mare es passava el dia treballant per mirar de tirar endavant.

Tot just inaugurava l’adolescència que vivia pràcticament sola. Només veia la mare els vespres i a la dona amb prou feines li quedaven forces per escoltar els seus problemes, abraçar-la i intentar transmetre-li que malgrat la seva absència sempre la tindria al seu costat.

Just el dia que va fer els 25 anys, la mare va morir. Es va asseure en el balancí del menjador, es va adormir i ja no es va despertar mai. Per moltes explicacions que li donessin els serveis d’emergències, ella sabia que la causa havia estat l’esgotament. Va ser un funeral molt petit, amb molt poca gent i gairebé sense llàgrimes. En el fons, tothom s’ho esperava. Finalment, ara sí, la mare faria el que no havia fet en tota la seva vida, descansar. Abans d’enterrar-la, es va quedar amb el seu anell de casada. Li havia preguntat milers de vegades que per què no se’l treia? No l’havia abandonada el pare? No les havia abandonades a totes dues? Quina necessitat tenia de seguir portant aquell cercle metàl·lic que la mantenia lligada a una vida que ell, amb la seva fuga egoista, havia esmicolat en mil bocins. Mai va obtenir una resposta però va sentir la necessitat de quedar-se amb l’únic record que quedava del pare. La mare no parlava mai d’ell i havia cremat totes les fotografies, les cartes i els papers.

Al final d’aquell dia tan llarg, es va quedar durant hores mirant per la finestra. A partir de llavors s’hauria d’acostumar a estar realment sola. Ho havia estat tota la vida, però sempre acabava trobant un instant o una excusa per estar una estoneta amb la mare i això ja no passaria mai més.

Havia arribat l’hora d’escoltar-se només a ella mateixa. Des de ben petita que somiava que trobava un tresor. Ja fos en una illa deserta o bé en una expedició arqueològica. La nena que habitava dins seu picava amb totes les seves forces des de l’interior del seu cos d’adulta. Era l’hora de començar a fer alguns canvis.

El seu somni s’havia estavellat una vegada i una altra contra la seva realitat. Mitja vida estudiant per acabar treballant en una feina molt qualificada i poc remunerada. Cada matí, quan es mirava al mirall, es repetia que, malgrat tot, era una persona molt afortunada però sabia bé que aquella fortuna administrada en comptagotes només li servia per seguir sobrevivint i, de tant en tant, viure una alegria que l’acabava de convèncer que tampoc estava tan malament. En el fons, no estava tan lluny de la vida que havia tingut la seva mare. La gran diferència és que se n’havia adonat amb molt de marge, tota la vida per davant, per replantejar-s’ho tot. Ella no tenia un lligam tan fort com una filla i això li donava tota la llibertat a l’hora de prendre decisions, d’arriscar-se i d’equivocar-se però també de donar-se l’oportunitat d’intentar-ho. Segurament, aquell era l’aprenentatge més important que li havia transmès la mare amb les seves absències i els seus silencis quan hi era.

Començaria pel pis que acabava d’heretar. Per fi podria deixar d’haver de llogar una habitació i tindria un espai per a ella sola. Era un àtic ple de mobles antics situat a la zona vella de la ciutat. El convertiria en un loft lluminós. Tiraria totes les parets que l’empetitien i convertiria aquell lloc apagat i decadent en un indret que reflectiria la seva essència i no la de tants anys de tristesa.

Per acabar de donar-se el gust, va voler assumir ella mateixa els enderrocs dels envans. Al primer cop de martell va descobrir que no era tan difícil com semblava. Potser no tenia gaire massa muscular als braços però tenia una mala llet acumulada que va anar aflorant al mateix ritme que les parets del seu pis anaven caient.

Se sentia bé. Alliberada. El primer dia va eliminar la separació entre la cuina i el menjador. El més pesat era recollir la runa i conviure amb un dit de pols permanent però de mica en mica s’hi va anar acostumant.

Li agradava. Se sentia bé i a cada cop de martell, alguna cosa de molt endins l’empenyia a fer-ne un altre encara amb més força. Aquells murs ja hi eren quan ella va decidir iniciar una nova vida allà. Era com el que li havia passat sempre. Les coses ja estaven fetes, les decisions estaven preses, i ella, acabada d’arribar, només havia de mantenir-ho tot com estava. A l’escola, a l’institut, a la universitat, amb la família, amb els amics, amb les parelles… Però ja no.

Va trucar a la feina i va demanar dues setmanes de vacances. Necessitava acabar el que havia començat. Tenia la sensació que amb aquells enderrocs estava prenent la primera decisió important de la seva vida. A cada tros de ciment esmicolat, se sentia una mica més forta. El cansament de l’última hora del dia, li donava encara més energia per a l’endemà. A primera hora del matí, quan s’hi posava, notava els músculs un punt adolorits i tenia les mans encetades. Tot plegat, però, quedava oblidat quan el martell entrava en moviment. Era una destrucció tan reconfortant… No es podia treure el somriure de la cara. Se n’adonava que portava anys i anys fent les coses sense pensar, simplement perquè tocava. Ara, amb aquell martell, sentia que s’estava obrint el camí cap a una nova vida, lluminosa i diàfana com havia de ser el seu renovat pis.

Abans de fer res, havia consultat amb l’arquitecte. Remenant entre els calaixos de la mare havia recuperat els planells originals. Aquell home vell, amb les ulleres a la punta del nas, n’havia fet uns de nous i havia marcat en vermell els envans que podien anar a terra sense posar en perill cap element estructural.

Fent-hi un cop d’ull al final d’un dia intens per tal de planificar una nova jornada d’enderrocs es va adonar que entre els planells originals i els nous hi havia una cosa que no quadrava. El menjador s’havia encongit. Va recordar que l’arquitecte havia comentat alguna cosa sobre això però ell mateix hi havia tret importància explicant que en pisos tan vells com aquell aquesta mena de desajustos eren molt freqüents.

Després de comparar diverses vegades els dos planells, va sentir com alguna cosa es regirava dins seu. Va anar al menjador i, amb grans esforços, va enretirar una mica l’enorme moble de fusta que gairebé ocupava la paret del fons de punta a punta i del terra al sostre. Era una estructura de fusta que amb les lleixes plenes de llibres, ara buides, havia presidit des que tenia records aquell menjador. Justament cobria el desajust entre els amidaments del pis de més de cent anys enrere i els actuals.

Va donar un parell de cops a la paret i el ressò li va confirmar la sospita que hi havia un espai buit darrere dels maons i l’enguixat. Va somriure i, sense pensar que eren quarts d’onze de la nit, va obrir un forat força gran amb el seu martell. Va confirmar la sospita que aquella paret era un afegit posterior a la construcció del pis i que, per tant, els planells vells i els nous tenien raó. Hi havia ben bé un metre fins arribar al mur que formava part de l’estructura exterior de l’edifici.

Mai abans havia tingut la sensació d’estar a un pas de descobrir un tresor, el somni de tota la vida podia ser allà mateix. Amb les mans va fer caure plaques de maons compactats en bloc fins a fer una obertura prou gran com per poder treure el cap a l’interior d’aquell espai desconegut. Va il·luminar amb una llanterna i el va trobar.

Va deixar anar un crit quan es va trobar cara a cara amb un esquelet humà. No estava espantada ni estressada, estava impressionada. Sentia els batecs del cor a la gola. El va tornar a enfocar per assegurar-se que no era una al·lucinació. Semblava que estigués somrient perquè finalment algú havia descobert el seu amagatall. Va sospirar profundament. Havia de pensar. Aquella troballa només podia portar problemes. No era el descobriment que l’instint aventurer de la nena que duia a dins somiava fer. Va anar a buscar una copa de vi i es va fumar una cigarreta. Necessitava un instant per refredar la situació.

Van ser deu minuts de pausa i llavors, sense pensar que ja era ben entrada la nit, va obrir forat a cops de martell fins a fer completament visible l’esquelet en la seva totalitat. Llavors el va veure. Portava un anell. S’hi va fixar bé i va sentir com l’embat d’una onada de sentiments incontrolables l’escombrava i li deixava els fonaments de la seva vida completament devastats. Era idèntic al de la mare. Amb les mateixes marques fetes a mà i el nom gravat d’ella al seu interior. Havia trobat el seu tresor, que com tots els tresors sempre estaria ple d’interrogants i de misteri. Mai podria saber què havia passat en realitat amb el seu pare però va somriure en sentir com naixia dins seu el dubte sobre si realment les havia abandonades.