No havia rigut mai. Els seus pares no li van donar cap importància fins que va fer l’any. Va ser en la primera festa d’aniversari quan la mare va exterioritzar una sospita que feia temps que havia germinat dins seu i que creixia al mateix temps que aquella preciosa criatura.
Ni els globus, ni el pallasso, ni els amiguets, ni els regals… res no li va provocar el més petit gest de somriure. La mare no li va treure l’ull de sobre en tot el dia amb l’esperança que entre tants estímuls n’hi hauria algun que li provocaria un moviment en els músculs de la cara que li trauria aquella angoixa que tenia per dins i que fins aquell dia havia intentat dissimular.
Al final del dia, el pare no es podia creure el que li estava dient la seva companya. S’havia tornat boja? Com podia ser que en tot l’any de vida, el seu fill no hagués somrigut ni una vegada? S’hi va començar a fixar a l’espera del mínim gest, per petit que fos, per desacreditar aquella estranya teoria que plantejava, incomprensiblement, la mare i que només aportava una preocupació innecessària.
No li va treure l’ull de sobre en tota una setmana. Va trigar set dies a passar del «ja veuràs» al «potser sí» fins al «tenies raó» final.
Un cop convençuts, la mare i el pare van començar a desfilar per una llarga llista de consultes mèdiques. No van trobar cap explicació, cap diagnòstic concret i encara menys cap tractament que els convencés. Tots deien el mateix: “És massa petit encara”.
Res. El nen no reia. No estava trist ni tampoc estava enfadat, feia la vida que podria fer qualsevol nadó com ell. Va començar a gatejar, intentava dir les seves primeres paraules i amb el temps, fins i tot una mica abans d’hora, va aconseguir fer el seu primer pas dempeus sense agafar-se enlloc. Tot semblava que anava bé. La criatura es feia gran igual que l’angoixa dels seus pares perquè seguien sense haver-lo vist mai riure.
Una nit d’estiu que feia una calor asfixiant, el nadó estava molt inquiet. Estava suat i rondinava i plorava a parts iguals. Curiosament li va canviar la cara quan els seus pares van apropar el bressol a la finestra perquè li entrés l’aire fresc de la matinada. En la foscor de la nit, només il·luminada per una tímida lluna creixent, el nen va somriure i poc després va riure amb aquella intensitat màgica que només els bebès saben expressar. La mare i el pare no s’ho podien creure. Què l’havia fet reaccionar? Entre llàgrimes d’emoció van resseguir la trajectòria de la mirada del petit des del seu llitet per descobrir-ne la causa. L’únic que es veia des del seu punt de vista era una lluna prima com un ull de gat.
L’endemà al matí, es van llevar carregats amb una energia nova que desbordava alegria per tots els costats. Van anar a l’habitació del nen i encara estava amb els ulls tancats i amb aquell preciós somriure encara dibuixat a la cara. Tot aquella màgia es va esvair quan van intentar despertar el nen. Respirava però no hi havia manera que recuperés la consciència. Estava submergit en un profund son que no podien interrompre de cap manera.
Després d’estar ingressat durant dues setmanes i que li practiquessin tota mena de proves, els metges van arribar a la conclusió que no podien explicar què li passava a la criatura. No havien vist mai un cas tan estrany. Tot semblava que estava bé.
Van tornar a casa amb la sensació que la salut del seu fill s’havia convertit en una maledicció que els turmentaria fins la seva mort. Estaven destrossats. Encara feia calor i el bressol seguia al peu de la finestra, tal com s’havia quedat dues setmanes enrere després d’aquella nit tan estranya. El van estirar de nou i, com per art de màgia, va obrir els ulls i va descongelar el somriure que havia mantingut a la seva cara durant tots aquells dies d’hospital.
La mare i el pare es van mirar sense entendre res. El nen estava content, ara reia amb energia, ara somreia. Movia els bracets i les cametes amb una vitalitat que creien que mai més tornarien a veure. La mare el va agafar, el va abraçar i el nen va rondinar. Llavors ho va provar el pare i tampoc estava bé. El van tornar al llit i, de nou, el nadó va reprendre la festa que els seus progenitors havien interromput. Van mirar cap al cel i llavors van veure que l’única possible causa de tanta joia era una preciosa lluna minvant que il·luminava la nit.
L’endemà, com ja havia passat quinze dies abans, va ser impossible despertar el nen. Allà estava estirat amb els ulls tancats i el somriure congelat. A la nit, però, una vegada més, es va despertar i va ser una festa. Van provar de baixar la persiana i llavors la criatura es posava a plorar i no parava fins que tornava a veure la lluna que el feia somriure embadalit de nou.
Van passar setmanes, mesos i també anys… Amb el temps, van aprendre que els havia tocat un fill especial. No va ser fàcil, però van integrar el calendari de la lluna a les seves vides. Van entendre que el seu nen, per alguna raó que ningú s’explicava, només s’activava les nits de lluna creixent i de lluna minvant. Eren unes poques hores al mes però van aprendre a aprofitar-les. La mare i el pare van adaptar els seus horaris laborals per disposar d’aquells moments per conèixer el seu fill, entendre’l i demostrar-li com se l’estimaven.
Van aprendre a preparar-se les nits marcades en el calendari per administrar tots els minuts que disposaven amb el seu fill conscient. Reien, ploraven, es posaven al dia de totes les coses que havien passat i també aprofitaven per ensenyar-li les coses que no podia aprendre a l’escola. Van aprendre a condensar els sentiments, a guardar-los pacientment durant uns dies que es feien eterns i a deixar-los anar com una riuada quan era l’hora. Van aprendre a gaudir de cada segon al costat del seu estimat fill.
El nen parlava, plorava, s’enrabiava i reia, ara reia molt, sobretot quan sortien a jugar als parcs infantils durant les nits que la lluna creixent o minvant li permetien ser senzillament un nen. Més d’una vegada havien acabat a comissaria donant explicacions però s’ho prenien com una aventura. Ja coneixien els policies del torn de nit i van arribar a establir certa complicitat que els donava un marge per sentir-se com una família feliç durant aquelles màgiques nits.
Entre jocs, lectures, números, tobogans i gronxadors sota la tènue llum de la lluna en trànsit, que ha deixat de ser plena o aspira a ser-ho, va acabar sorgint la pregunta. «Per què soc així? Què em passa?». Aquell dia el pare es va esfondrar com aquells castells de sorra que feien plegats a l’estiu quan prenien la lluna. Amb les interrupcions dels sanglots i el plor, li va confessar que no veure’l riure mai, ni tan sols somriure, durant el seu primer any de vida es va convertir en un infern que el va arribar a trastocar. En una nit d’insomni, mirant per la finestra i posseït per la desesperació, va veure que la lluna creixent dibuixava un arc, gairebé horitzontal, que recordava aquell somriure que no havia vist mai a la cara del seu estimat fill. Des d’una part molt profunda del seu interior, va jurar que sacrificaria el que fos per veure el seu nen somriure. La nit següent va ser quan va començar tot. El primer somriure i la intermitència de la vida del seu fill, una vida que quedaria interrompuda per una letargia inexplicable durant el dia i les nits dels períodes de lluna plena o de lluna nova.
La mare el va mirar amb sorpresa. Com podia que ser que no n’hagués parlat mai amb ella? Amb tot el que havien passat? Ell, avergonyit, va demanar perdó. No podia sentir-se més culpable. Tots tres es van fondre en una d’aquelles abraçades que no s’obliden. L’endemà, amb els primers rajos del sol, la mare i el pare es van despertar amb els salts del seu fill als peus del llit. Es va fer de dia…