El circ de la mort

Va trigar prop d’un any i mig en aconseguir l’entrada. Mesos i mesos d’investigació, rebuscant pels racons més amagats d’internet, deambulant pels llocs més foscos de la ciutat a altes hores de la matinada i parlant amb personatges que semblaven sortits d’una pel·lícula de terror.

No eren zombies tot i que ho semblaven. Eren uns éssers que feien una olor molt particular, la del perill. Va haver de recórrer a tots els trucs possibles per guanyar-se la seva confiança. Va mentir, va pagar molts diners, va fer coses que mai podria confessar a ningú i que el turmentaven fins a obsessionar-lo. Es va allunyar de la família, dels amics, va aprendre a no confiar en ningú, ni tant sols amb l’editor que era qui li havia comprat la boja idea d’intentar infiltrar-se en el costat més obscur per demostrar si l’anomenat Circ de la Mort existia o bé era un altre «fake» que corria per les xarxes.

Només tornar a casa, just quan el sol anunciava que començava un nou dia, va deixar l’entrada a sobre de la taula i se’n va anar directe a la dutxa. Havia estat una nit molt estranya però, després de tants esforços, havia aconseguit el que feia tant de temps que buscava. En sortir, es va quedar fixat mirant-se al mirall. Es va ensumar els braços, les mans, les aixelles i el pit i es va adonar que malgrat la llarga estona que havia estat sota aquell raig d’aigua bullent a tota pressió i l’abundant dosi de sabó, duia l’olor del perill, que tant bé coneixia, impregnada per tots els porus de la seva pell. Llavors va sentir una por nova.

Durant tots aquells mesos d’investigació havia viscut molts moments que el cor li bategava a tota velocitat i el seu cervell havia de quadrar-se amb la resta del seu cos per evitar que no fugís pres pel pànic. Sempre havia aconseguit sobreposar-se i sortir-se’n. Aquesta vegada, però, la por era diferent. No estava vivint cap amenaça directa ni havia de fer res que anés totalment en contra dels seus valors per guanyar-se la confiança d’aquells monstres. La por era un paperet rectangular amb un codi QR imprès. S’havia jugat la vida i havia hagut de demanar en préstec una fortuna per aconseguir aquells quadradets irregulars blancs i negres. Va escanejar-lo amb el telèfon mòbil i va poder llegir la data i el lloc de la propera funció del Circ de la Mort.

Faltaven només cinc dies. L’espectacle, per raons de seguretat, no es podia programar amb més antelació. Cinc dies per comprar el bitllet d’avió, organitzar el viatge i, sobretot acabar de perfilar el pla per enregistrar la funció d’amagat i no ser descobert. Va sospirar profundament. No havia dormit i sabia que trigaria a fer-ho. L’esperava un dia de moltes trucades, reunions, maletes i nervis. Després d’un any i mig, estava a punt d’entrar a la carpa i asseure’s a la grada d’un espectacle sinistre que alimentava tota mena de llegendes.

El temps va passar volant. Per sort el viatge no era massa llarg però un cop aterrat, ja en el mateix aeroport, va haver de seguir un periple de pistes amagades en els llocs més inversemblants i missatges encriptats al mòbil per aconseguir la localització exacta del circ.

Era en una fàbrica abandonada a uns trenta quilòmetres del primer poble habitat. La carpa estava muntada a l’interior de la nau principal. Quan va arribar, va calcular que hi devia haver més d’un centenar de cotxes aparcats. Se li posava la pell de gallina només de plantejar-se com hi podia haver tanta gent que volgués viure un espectacle tant esperpèntic. Eren persones que havien pagat fortunes i que deixaven a l’atzar la seva vida per presenciar aquell xou terrible. S’havia d’estar malalt i era una patologia més comú del que podria semblar…

Tal com marcava el protocol, portava la cara completament tapada per evitar ser identificat. Hi havia qui lluïa les màscares típiques del carnaval de Venècia i hi havia qui duia un simple passamuntanyes. Li havia costat molt decidir com ocultar el seu rostre. A casa, havia provat tota mena d’opcions però finalment es va decidir per tapar-se el nas i la boca amb un mocador de seda, un barret alt i un abric amb el coll aixecat. Per sort, el lloc triat per posar-hi la carpa era en un país on hi feia fred tot l’any. Havia dissenyat un sistema per dur una càmera petita fixada al seu cap i amagada a dins del barret. L’objectiu apuntava a l’exterior per un petit forat i estava embolicada amb una espessa capa de paper film i de cabells artificials que havia manufacturat amb una perruca. Abans de viatjar, havia estat fent proves amb l’arc detector que hi havia a l’entrada a de la seu de la televisió on treballava i, tot i que era molt casolà, resultava indetectable pel sistema de seguretat que hi havia a l’accés del circ.

Tot i saber que no havia de fallar res, no va respirar fins que no va creuar el cordó de goril·les que hi havia a l’entrada. Va passar de llarg del bar on es reunien els fanfarrons que pretenien insinuar la seva identitat per alimentar rumors que els fessin una mica més populars a les xarxes socials. Se’n va anar directe cap al seu seient. De mica en mica es van anar omplint les grades. Estava ple a vessar. A primer cop d’ull, va calcular que hi hauria ben bé mig miler de persones.

Per sort ningú podia veure el somriure nerviós que amagava sota el mocador de seda quan els llums, finalment, es van apagar. L’espectacle estava a punt de començar. Una veu masculina, va donar la benvinguda al públic al ritme de música festiva.

Els focus escombraven a tota velocitat les grades entre els crits nerviosos dels espectadors. De sobte, dos punts vermells es van encendre i la megafonia va demanar un fort aplaudiment per a l’Àngel de la Mort. Una sonora ovació va silenciar les paraules posteriors del presentador.

Les hèlix d’aquell dron amb la forma sinistra d’un àngel de cementiri antic es van posar en marxa i aquell particular soroll va fer callar tothom. Tal com havia llegit en diverses bandes, aquell tètric aparell va començar a sobrevolar per sobre del públic nerviós. Silenci. Era el moment de màxima adrenalina. Era el moment en què l’àngel aixecava el teló de l’espectacle de la mort.

Per megafonia es va explicar que aquell dron era una obra d’enginyeria molt avançada, que estava dotada d’una intel·ligència artificial que li permetia volar de forma autònoma. Era com una versió avançada i aèria d’aquells robots que escombren les cases sense caure per les escales ni xocar contra les parets. No hi havia ningú que portés el control remot.

Aquell àngel estava programat per decidir a l’atzar qui havia de morir i qui havia de matar. Senzillament s’aturava davant dels escollits. Llavors tots dos baixarien a la pista i començaria l’espectacle. La resta del públic, des dels seus seients, tenia una tauleta que li permetia accedir a una vintena de càmeres petites que mostraven amb detall tots els punts de vista de l’escenari.

El cor se li va glaçar quan l’Àngel de la Mort gairebé li fa volar el barret. Estava suant. Hi havia un risc, petit, que li toqués ser un dels escollits. Per primera vegada des que havia baixat als dominis d’aquell món obscur que notava que ni el seu fred cervell podia controlar la situació. Li havia costat molt arribar fins allà i el compte enrere per abandonar l’espectacle que es projectava en una pantalla gegant estava a punt de posar-se en vermell. Era l’últim minut i llavors les portes es tancarien i ningú del públic podria marxar. Una trentena de penedits van sortir entre llàgrimes de desesperació. Havien pagat autèntiques fortunes per accedir a aquell dantesc i exclusiu espectacle però en l’últim instant la seva perversió no era suficient per resistir ni un segon més allà a dins. En aquell moment, ell ho hagués donat tot per aixecar-se i marxar com ells. Llavors va sentir com el soroll maleït d’aquelles hèlix de la mort es feia intens, va girar el cap i es va trobar cara a cara amb l’àngel i els seus ulls vermells que el miraven fixament.