Els núvols negres es van instal·lar en el cel. En un primer moment, tothom va creure que ja marxarien, que una ventada se’ls enduria l’endemà o uns dies més tard. Va passar una setmana, dues setmanes, un mes i allà seguien, sense moure’s ni un centímetre. Tampoc descarregaven ni una gota i això que semblava que gairebé fos de nit durant tot el dia.
Després de mig any, la gent d’aquell ric i emmurallat poble es va començar a organitzar perquè la situació començava a ser preocupant. Els pous d’aigua estaven sota mínims, els conreus no acabaven de tirar endavant per la sequera cada cop més evident, i també per l’absència de sol tan necessari per fer créixer aquells petits brots que un dia serien menjar per als vilatans i els animals que, amb la seva llet, la seva carn o els seus ous contribuïrien al sosteniment dels centenars de persones que vivien darrere del mur. Aquells núvols estaven trencant l’equilibri fonamental que sostenia el poble.
Només els més vells, els que recordaven un passat gairebé mitològic amb grans ciutats, indústries, avions, hotels i hospitals,…, tenien clar que aquells núvols no portaven res de bo. Aquells anys d’abundància, aquell món civilitzat, ja feia tres generacions que havia explotat en mil bocins fruit d’una mala gestió dels recursos naturals i dels moviments migratoris a escala planetària. Amb el temps i la desesperació, les persones s’havien replegat en petits nuclis per sobreviure. Va ser com fer un salt enrere en el temps de més de mil anys. Va caure la màscara d’un món que havia viscut les últimes dècades d’esquena a la seva pròpia misèria i que seguia defensant models de vida cada cop més impossibles i que amuntegava sense pietat milers de víctimes als marges de la utòpica carretera cap a l’èxit.
La gent del poble es va reunir a la plaça. Havien de trobar una solució per fer fora aquells núvols que s’estaven carregant, amb la seva simple presència, el que tants esforços els havia costat. D’entre totes les propostes, la que va acabar rebent més suport a l’assemblea va ser la d’enviar dues persones a l’exterior per investigar. Sortir fora de la muralla per explorar fins on arribaven aquells núvols tenyits de mort i veure si més enllà d’on els arribava la vista hi havia cap esperança on agafar-se per seguir resistint.
Feia molt temps que ningú sortia fora d’aquells murs de pedra, formigó i filat. Ja feia anys que s’havien tancat i organitzat amb torns de vigilància. A dins hi havia prou espai per tenir camps cultivats, granges per als animals i cases per a tothom. Fora, la vida no valia res. Lladres, assassins i epidèmies havien convertit el món sencer en un enorme desert on, de tant en tant, hi aflorava un oasi com aquell poble ara amenaçat pels núvols negres.
A falta de voluntaris, es va acabar decidint per sorteig i li va tocar a dos dels nois més joves del poble. El capritxós atzar els havia triat a ells que havien estat molt amics de petits, que havien crescut junts com a germans, però que un dia s’havien discutit per un motiu que ningú sabia i que des de llavors ja no es parlaven.
Van sortir a trenc d’alba. Tot el poble va anar acomiadar-los. Centenars de persones en silenci havien improvisat un passadís fins a la porta de la muralla per on avançaven tots dos caminant capcots. Duien una petita motxilla amb quatre coses per sobreviure uns dies a l’exterior. Anar massa carregats podia ser un contratemps si havien de fugir d’algun dels perills que s’amagaven allà a fora.
Sense intercanviar ni una paraula van agafar el camí en direcció cap al sud, d’on havien vingut aquells núvols negres. Avançaven en silenci amb l’excusa d’estar atents a qualsevol perill però tots dos sabien que el principal motiu era perquè tots dos estaven molt emprenyats.
Van caminar fins al migdia travessant aquelles tenebres sobrevingudes. Després de dinar van descansar. Va ser llavors quan van sortir del no res uns assaltants. Sabien que tard o d’hora passaria però no s’esperaven que fos tan aviat. Tan malament estava tot plegat allà a fora? Per molt enfadats que estiguessin entre ells dos no s’ho van pensar dues vegades a l’hora de treure els ganivets i posar-se esquena amb esquena per defensar-se d’aquells criminals. Eren cinc contra dos però de seguida van veure que ho tenien guanyat. La gana havia convertit l’amenaça en esquelets embolicats de pell humana. Sense intercanviar ni un monosíl·lab, van deixar clar que si algú podia ser un perill eren ells dos. Després d’un parell d’intents maldestres d’atacar-los, els assaltants van fugir sense que ningú prengués mal.
Aquell capítol va fer caure algun dels murs invisibles que els havia separat durant tants anys. Van intercanviar les primeres paraules per la tarda i en dos dies ja feien broma, reien i s’havien posat al dia de tot.
Van caminar quilòmetres i quilòmetres fins que van arribar al final de la foscor. Ja feia temps que veien una intensa llum a l’horitzó però no s’ho van creure fins que els rajos del sol van caure com la pluja amarant-los la pell amb la seva màgica calor. Van riure, es van abraçar i van cridar d’alegria. Si miraven enrere veien una extensió inabastable de tenebra i si miraven endavant havien de fer una ganyota amb els ulls per evitar enlluernar-se.
A l’horitzó, enmig d’una gran plana,, van divisar la muralla d’un altre poble. Els van rebre amb els braços oberts després d’escoltar el seu periple. Per fi van poder descansar i van viure uns dies que semblaven formar part d’un passat boirós i llunyà. Com en el seu poble un temps enrere, estaven envoltats de terres fèrtils i l’abundància desbordava fins al més petit racó.
De tornada cap al poble, de retorn a la nit permanent, la pregunta: «I ara què?» ressonava en les seves converses contínuament. Que hi hagués un final a aquells núvols negres no volia dir que haguessin d’abandonar el seu poble. Què havien de fer? Traslladar tothom i construir una nova vida allà o bé esperar que aquella tenebra marxés d’un dia per l’altre, tal com havia vingut, i recuperar la vida d’abans. No tenien cap garantia que ni una cosa ni l’altra fos la solució.
L’última nit abans d’arribar al poble de nou, van quedar-se fins tard xerrant al voltant del foc. De matinada, el que feia guàrdia va matar l’altre a traïció mentre dormia. Va amagar el cos i es va esparracar la roba. Va tornar al poble com un heroi. Va explicar que era l’únic supervivent del terrible assalt d’un grup de més de cinquanta bandits. També va dir que havien arribat al final dels núvols negres i que hi havia un poble molt ric disposat a ajudar-los però amb certes condicions que havien aconseguit acordar després d’unes intenses negociacions.
A banda, hi havia un problema afegit, els perills que hi havia amagats en el llarg i tortuós camí fins a l’altre poble. Per sort ell, i només ell, després d’aquella aventura i la terrible pèrdua del seu company, sabia quina era la via menys perillosa.
Els núvols negres no van marxar fins tres anys després. Una ventada els va escombrar de sobte quan ja ningú no s’ho esperava. Ell havia tingut temps de convertir-se en l’home més ric dels dos pobles. Havia teixit una xarxa comercial entre totes dues viles. Havia sabut trobar les necessitats d’un costat i de l’altre per establir una ruta d’intercanvi que el convertien en un exemple, en un model a seguir per als més petits i per als més grans. Només un vell molt vell, l’avi del noi que no havia tornat mai d’aquell primer viatge, no se’n va refiar mai. Mai va fer-li cap mostra de simpatia. Sempre deia que el seu net havia marxat amb ell sense parlar-s’hi i ja no havia tornat mai més. Tothom el deixava xerrar quan començava amb la teoria de la conspiració mentre s’intercanviaven mirades de compassives. La realitat era que el poble se n’havia sortit i havia estat gràcies a dos joves que havien arriscat les seves vides per salvar-los uns anys enrere.
Ningú no va entendre l’epitafi que aquell vell boig va exigir que figurés inscrit a la seva tomba però van respectar les seves últimes voluntats: «No n’aprendrem mai. Fins quan s’ha de repetir la mateixa història?»