El xarop

Ella dirigia un petit laboratori que feia assajos clínics per a diverses farmacèutiques multinacionals. S’havia fet un lloc perquè acceptava feines de risc que ningú volia assumir i que convenia que passessin desapercebudes per l’elevada possibilitat de fracàs.

Era estiu i la nevera que tenien reservada per als tuppers i les aigües dels quatre membres de l’equip, i únics empleats del laboratori, s’havia espatllat. Ella es va encarregar de comprar-ne una de nova de seguida perquè la calor d’aquell juliol era especialment intensa i no podien abusar de l’aire condicionat perquè hi havia qui sempre tenia fred i qui sempre tenia calor i treballaven en un únic espai compartit.

Mentre no arribés la nova nevera -trigaria dos o tres dies- van acordar entre tots quatre posar les carmanyoles del dinar en un raconet de la cambra frigorífica on emmagatzemaven les mostres amb què treballaven.

Aquell matí va ser de bojos. Havien d’entregar un informe que desaconsellava l’ús d’un medicament en què una farmacèutica hi havia invertit grans esperances i molts diners. L’havia repassat una vegada i una altra i, tot i que quedava totalment demostrat, sabia que els seus clients ho qüestionarien tot. Avançant-se als seus arguments, va decidir fer dues últimes proves, innecessàries, però que acabarien de sentenciar aquell projecte esvaint completament el mínim dubte.

Dels quatre que treballaven al laboratori, un havia sortit a buscar mostres i un altre no s’havia trobat bé aquell dia i s’havia quedat a casa. Es van repartir les dues proves per fer entre ella i la companya que quedava.

Amb tot l’estrès, quan ella va trobar un instant es va escapar a la cambra frigorífica i va agafar una ampolleta del iogurt líquid que es prenia cada dia a mig matí. Tenia tantes coses al cap i tanta feina, que va decidir no fer la pausa habitual i va tornar davant del microscopi per acabar d’enllestir aquella última i definitiva prova.

Va desenroscar el tap i va fer un glop d’aquella ampolleta, sense apartar els ulls del monitor on havia d’escriure les conclusions per rematar l’informe. Va escopir amb totes les seves forces contra la pantalla de l’ordinador el líquid que s’havia posat a la boca. No tenia ni de bon tros el gust de maduixa que s’esperava. Era fastigós.

La companya se li va apropar espantada. L’expressió d’ensurt de la cara, però, es va convertir en una ganyota de pànic quan va veure que tenia l’ampolleta de iogurt líquid a la mà.

Es va posar a plorar histèrica i, entre sanglots i llàgrimes, li va explicar que com que tenien el contenidor de residus químics ple a vessar i no tenia on deixar les restes de l’assaig en què estaven treballant, va decidir omplir una de les ampolletes de iogurt líquid buides que ella havia llençat a les escombraries. Per evitar que hi hagués cap reacció estranya com a conseqüència d’estar a temperatura natural, havia pensat que el més prudent era deixar l’ampolleta en el seu estat de conservació habitual, és a dir, a dins la cambra frigorífica, mentre no arribés un contenidor buit on abocar els residus dels assajos. Havien d’arribar aquell mateix dia.

Ella va esclatar a riure. No podia parar mentre la seva companya la mirava amb estupefacció. Mentrestant, ella reia i reia. Li regalimaven les llàgrimes galtes avall i amb prou feines podia respirar. Quan va poder parlar una mica, entre riures, li va aconseguir explicar que no sabia perquè estava rient. Que no ho entenia, que de fet, estava molt emprenyada amb ella per haver comès una negligència tan greu però que, curiosament, no podia parar de riure.

L’ambulància va marxar sense endur-se-la. Es negaven a traslladar a l’hospital una persona que no podia parar de riure. Havien intentat fer-li exploracions, havien provat de fer-la vomitar amb un preparat però era impossible, aquell riure incontrolat dominava completament el seu cos i no hi havia manera de fer-hi res.

Un parell d’hores més tard, tot es va començar a calmar i de mica en mica aquells riures histèrics es van anar suavitzant i es van convertir en atacs intermitents cada cop més curts fins que van desaparèixer del tot. Si deixava de banda, l’intens dolor que tenia a la panxa com a conseqüència d’haver rigut amb tanta intensitat durant tanta estona, podia dir que es trobava bé. Va marxar cap a casa a descansar i va deixar que la companya acabés tota sola els informes per a què els enviés al client.

L’endemà, ella va aparèixer al laboratori amb una ampolla de cava i quatre copes. Havien fet una excel·lent feina i, malgrat l’incident que va patir, els informes s’havien entregat dins del termini acordat. Després d’uns mesos tan intensos de treball en equip, ara es mereixien una petita celebració.

Van brindar i van xerrar de tot i de res fins que la conversa va derivar cap al terreny professional que era el punt d’unió entre tots quatre. Ella els va explicar que hi havia estat donant moltes voltes a l’atac de riure incontrolable que havia tingut i el va relacionar com un efecte d’haver ingerit accidentalment aquella mostra.

El principal motiu per descartar aquell medicament era l’estrany comportament que havien observat en els ratolins. Era efectiu de cara al tractament mèdic pel qual havia estat dissenyat però al mateix temps els pobres animalons es comportaven d’una forma del tot inusual. Es posaven molt nerviosos, es rebolcaven per terra panxa amunt fent moviments gens propis per a la seva espècie. Podia riure un ratolí? Hi havia algun altre animal, a part de l’ésser humà, que pogués riure? L’etologia ja feia anys que havia demostrat que la ganyota que fan alguns micos semblant a un riure és, en realitat, una mostra d’estrès malgrat que durant anys es pensés que també reien en una visió veladament antropocèntrica. Les hienes també emeten un so que s’assembla molt al riure, però no, resulta que el fan quan se senten frustrades per les baralles entre membres d’un mateix grup amb què conviuen.

Cap dels quatre no s’ho havia plantejat mai. Sí que hi havia animals que ploraven, els gossos sense anar més lluny, o bé que eren capaços d’expressar sentiments com l’amor, la tristesa, la gelosia i tantes d’altres emocions aparentment complexes per a unes bèsties que la visió miop de l’ésser humà feia ben poc temps que havia començat a acceptar. Però i riure?

Mentre ella els feia aquesta reflexió, els seus tres companys de laboratori justament van començar a riure. Primer tímidament, però en pocs minuts els queien les llàgrimes. Ella se’ls mirava en silenci i amb cara de satisfacció. Els va explicar que havia posat unes gotetes d’aquella mostra al cul de les copes. Com que la dosi era molt petita, podien parlar sense deixar de riure. Tots tres coincidien que estaven molt enfadats amb ella perquè els havia fet servir com a un d’aquells miserables ratolins blancs però al mateix temps, pel simple fet de riure, vivien el seu enuig sense especial malestar, cosa que els permetia veure les coses d’una altra manera. I sí, l’entenien. Si no hi havia animals que riguessin, un medicament que provoca un efecte tan sorprenent, només es podia experimentar en persones.

Van decidir no acceptar feines externes i es van tancar tots quatre durant gairebé un any al laboratori. Va ser el temps que van trigar a llançar al mercat l’esmailina, un xarop que feia riure, cosa que permetia afrontar les situacions d’estrès, d’angoixa, d’enuig o d’ansietat sense tenir patiment.

Es van obrir dos debats molt intensos. D’un costat, l’abús o l’addicció. Havien comprovat en aquell any al laboratori que no generava dependència i que si s’administraven dosis superiors a les recomanades, l’únic que passava és que la persona es podia passar dies sense poder parar de riure: Sense dormir, sense menjar, sense controlar els esfínters, només rient. Una situació del tot indesitjable per a qualsevol i que podia posar en risc la vida com en el cas de tants altres medicaments si es prenien en excés.

El segon debat era de caire més ètic. Obria la porta a que es subministrés el xarop en contra de la voluntat d’una altra persona per poder abusar d’ella. Ara bé, si la dosi era la correcta la víctima no deixava de ser conscient de tot, de manera que podia anar a presentar una denúncia, podia testificar en un judici recordant els fets i es podia defensar encara que estigués rient. La por no la bloquejava perquè el riure la feia sentir bé. No perdia el món de vista, senzillament reia i no patia. Si la dosi era excessiva, resultava impossible abusar de ningú que es rebolca per terra de riure de forma incontrolable.

El món va canviar.