Des que tenia records que veia aquells ulls grocs i felins observant-lo en la foscor de la seva habitació cada nit. De petit, els tenia pànic, creia que era un monstre que venia a turmentar-lo i que esperava pacientment el moment per atacar-lo.
L’angoixa i els crits de cada dia quan arribava l’hora d’anar a dormir van acabar empenyent els seus pares a portar-lo al metge. “Coses de nens, ja se li passarà”, va sentenciar el doctor a l’hora de fer un diagnòstic.
Més de vint anys després, no se li havia passat, per tant, no podia ser una cosa de nens. Havia après a conviure amb aquells ulls feréstecs que el miraven detingudament, que el seguien si s’aixecava per anar al lavabo i que de tant en tant es tancaven i es tornaven a obrir en l’acte reflex de netejar les parpelles.
Ho havia provat tot. S’havia aixecat per acostar-s’hi i sempre s’apartaven àgilment o bé es tancaven i deixava de veure’ls fins que es tornava a estirar. Els havia llançat sabates, els havia cridat i també hi havia intentat parlar però els ulls no feien res més que observar-lo.
Va provar de canviar d’habitació quan encara vivia a casa dels pares i quan es va emancipar va tenir l’esperança que no apareguessin en el seu nou pis. Però no, ja a la primera nit, com sempre, quan va apagar el llum per posar-se a dormir, els dos ulls van il·luminar els peus del seu llit mirant-lo amb deteniment.
Després de tant de temps, s’hi havia acostumat tot i que el procés va ser molt llarg. N’havia parlat amb molt poca gent. Li feia una mica de vergonya, sobretot els primers anys, quan veia que anava creixent i la seva “cosa de nen” seguia allà, amargant-lo nit rere nit.
Va provar d’anar al psiquiatre però les pastilles que li va receptar el mantenien endormiscat tot el dia i quan arribava la nit, allà seguien els ulls, tan grocs i intensos com sempre. Va fer tot un periple de consultes a tota mena de teràpies alternatives a la medicina, va recórrer a professionals especialistes en disciplines exòtiques, va intentar-ho tot però quan apagava el llum, aquells dos focus seguien emergint d’entre la foscor.
Tot sol va aprendre a normalitzar la mirada d’aquella bèstia misteriosa. Aquells ulls s’havien convertit en un element més de la seva vida quotidiana. Després de tants anys, ja no tenia ni la sensació de poca intimitat. Senzillament el miraven fixament. Estaven allà, com un quadre decorant la seva habitació.
Un dia, en el moment de posar-se a dormir, sense meditar-ho gaire, va decidir aguantar-los la mirada. Fer exactament el que aquells ulls havien fet totes i cada una de les nits de la seva vida sense excepció. S’hi va estar fins que es va fer de dia. No es va moure del llit en cap moment i quan els rajos de sol més matiners van insinuar el final de la nit per la finestra, els ulls grocs i felins es van esvair.
La nit següent, quan va apagar el llum, no van aparèixer. En un primer moment, ni se’n va adonar. Va posar bé el coixí i va agafar la posició d’adormir-se. De sobte, però, es va incorporar i va constatar que als peus del seu llit no hi havia res més que foscor. Es va posar a riure, es va fregar els ulls, se’n va anar a rentar la cara i en tornar a l’habitació seguien sense ser-hi.
Aquella nit tampoc va poder dormir. Es va passar tota l’estona amb la mirada clavada en aquell estrany no-res pel que havia sospirat tant al llarg de la seva vida. La bèstia se n’havia anat.
Després de dues nits consecutives sense dormir, es va arrossegar per tot arreu amb l’esgotament imprès en cada centímetre de la seva cara. Sentia que les cames se li havien de plegar en qualsevol moment i els músculs de tot el cos es queixaven contínuament exigint-li amb forma de dolor que descansés d’una vegada.
Va fer el que va poder a la feina i, en arribar a casa, no va ni sopar. Va pujar les escales, es va estirar i va apagar el llum. Per tercera nit consecutiva, els ulls felins que l’havien turmentat des que tenia records no il·luminaven els peus del seu llit. Tot i l’esgotament de tantes hores de vigília, no va poder descansar gaire. S’endormiscava però el so d’un cotxe passant pel carrer, el motor de la nevera o qualsevol altra mínima cosa el despertava de nou i començava un nou cicle de desvetlla que s’allargava cad vegada més.
Va estar així gairebé una setmana, fins que al final, cansat de no poder descansar, se’n va tornar al metge. L’únic canvi que va notar amb les pastilles que li va receptar era que es passava el dia com si tingués ressaca però per la nit seguia despertant-se una infinitat de vegades. Es va adonar que li havia quedat un son tan lleuger que feia molts dies que no tenia temps de somiar res.
Va perdre les ganes de veure els seus amics, va demanar la baixa a la feina i va tancar-se a casa arrossegant-se del llit al sofà i del sofà al llit intentant aconseguir descansar. Una vegada més, la vida li recordava que no valorava les coses que tenia fins que no les havia perdut. La son l’havia abandonat just la mateixa nit que també ho van fer aquells ulls misteriosos.
Llavors va tenir la idea. Va anar a comprar totes les coses que li podien fer falta i en tornar a casa es va posar a treballar. En dos dies d’intensa activitat, no era especialment un manetes, va construir un llum que reproduïa amb total fidelitat aquells enormes ulls grocs de tigre. No el seguien quan s’aixecava ni es tancaven de tant en tant, però aquella mateixa nit va posar el llum al fons de l’habitació, on sempre, i el va encendre.
Es va estirar, va tancar els ulls i en qüestió d’instants un profund i reparador son va agafar el control de la seva consciència deixant-la anul·lada completament. Quan es va llevar l’endemà al matí, va sentir-se completament alleujat, havia descansat com feia setmanes que no ho feia. Els somnis, per fi, havien tornat.