Feia un dia espatarrant. Un matí de finals de juliol en què ni un núvol inconscient gosava desafiar el sol. Para-sols, tovalloles i joguines de plàstic havien anat poblant la sorra de la platja progressivament des de primera hora. L’olor de crema protectora i l’harmonia de sentir-se de vacances eren omnipresents entre els habitants efímers d’aquell racó del Mediterrani.
De sobte, uns crits carregats d’angoixa van esquinçar la pau. Una àvia, que acompanyava el seu net petit a sucar-se els peus a l’aigua, s’havia emportat un bon ensurt quan va veure aquella figura estranya emergir de la profunditat. De seguida, diversos banyistes es van apropar impulsats per l’instint tafaner de voler saber què passava.
Era una persona, anava esparracada, respirava sonorament i de forma irregular. Intentava arribar a la sorra desesperadament. Feia un pas, queia, mirava de nedar, tornava a caminar, s’incorporava i tornava a caure mentre mantenia el cap ben amunt per por d’ofegar-se sense ser conscient que faltaven molt pocs metres per arribar a la vora.
Finalment, terra ferma. Es va quedar estirat a la platja. Una multitud de gent de seguida va formar un cercle al seu voltant. Hi havia qui cridava i hi havia qui intentava posar ordre. Van passar molt pocs segons abans que el socorrista s’agenollés per fer-li una primera exploració, molt pocs segons que van semblar una eternitat. Va avisar una ambulància des del seu walkie-talkie. La gent, en veure que la situació quedava en mans d’aquell professional, va rebaixar la tensió tot i que ningú es va moure ni un centímetre endavant per oferir-se a donar un cop de mà, ni un enrere per no perdre’s el desenllaç del que seria l’aventura per explicar en les properes sobretaules familiars.
El so de l’ambulància va trencar l’estrany silenci que dominava la platja des de feia uns minuts. Una metge i un infermer, carregats amb dues grosses maletes i una llitera plegable, van arribar esbufegant després de travessar corrents uns centenars de metres de sorra.
Respirava. Li van posar una manta de plàstic daurat al seu voltant per treure-li el fred que duia impregnat als ossos. Malgrat l’esgotament, l’home va començar a donar símptomes clars de millora immediatament. De sobte, va dir unes paraules incomprensibles. Les va repetir una vegada i una altra, però en veure que ningú no l’entenia, va assenyalar cap al mar.
Just en aquell instant van aparèixer dos policies locals. Com que el nàufrag estava fora de perill, van intentar fer-li unes preguntes per aclarir què li havia passat però no hi va haver manera, no s’entenien. Només repetia aquelles paraules cada cop de forma més estressada. La poca energia que anava recuperant la reinvertia en intentar explicar alguna cosa que ningú era capaç de desxifrar.
-Estava en una barca però ha naufragat -Va dir una veu entre la multitud. Era un venedor ambulant que anava carregat amb lluents rellotges, bosses de mà, polseres i mocadors. Portava anys esquivant aquells dos policies locals que ara el miraven amb ulls incrèduls. El van reconèixer de seguida, però van entendre que era un moment per deixar de costat el passat.
Els policies es van posar dempeus i van demanar a la multitud que obrissin un passadís per deixar passar l’única persona que semblava que els podria ajudar. El venedor ambulant va agenollar-se al costat del nàufrag, li va agafar les mans i va intercanviar-hi unes paraules.
-Diu que la barca era plena de persones. Homes, dones i nens, grans i petits. -Va explicar que hi viatjaven vint compatriotes seus que, com ell, havien donat tot el què tenien per llençar-se al mar en busca d’una nova vida.
Els policies locals van avisar el cos nacional de policia. Era una qüestió que superava del tot les competències municipals d’aquells agents. De moment, mentre no arribessin els seus col·legues, acordonarien la zona. Van demanar a tots els espectadors que fessin el favor de fer unes passes enrere. Que deixessin treballar els serveis d’urgències per atendre aquell pobre home que havia emergit de l’aigua.
La multitud va dispersar-se de forma aparent amuntegant-se darrere d’una cinta de plàstic que portava el nom del consistori.
No van trigar en arribar una furgoneta i un cotxe del cos nacional de la policia. Els espectadors van sospirar alleujats i fins i tot va sonar algun tímid aplaudiment. Aquells especialistes en temes d’immigració ho resoldrien per la via ràpida. El venedor ambulant va tranquil·litzar el nàufrag explicant-li que aquells homes uniformats sortirien en un moment a rescatar els seus companys d’embarcació. L’espera s’havia fet molt llarga i l’home, angoixat, s’havia posat a cridar diverses vegades demanant que algú fes alguna cosa, que hi havia vint persones a no gaire metres d’allà que se les havia engolit el mar.
Eren uns vuit agents. Distribuïts en un comandament que donava les ordres, dos que miraven d’allunyar encara una mica més la multitud, tres que feien preguntes i dos més que es van quedar clavats com estàtues a la sorra esperant instruccions.
El nàufrag, seguint els consells del venedor ambulant, mirava de contenir-se quan sentia les traduccions del reguitzell de preguntes d’aquells tres agents. Tampoc era tan difícil, d’entendre: Vint persones que navegaven en una barca havien naufragat i necessitaven ajuda urgent. El venedor ambulant no parava de traduir el mateix mantra, però aquells agents volien aclarir més o menys on havia passat el naufragi, no era el mateix si havia passat en aigües internacionals o bé en territori nacional o bé a tocar de la costa. Depenent d’on, calia derivar la gestió del rescat a una administració diferent.
Com que no s’entenien, un dels agents que preguntava va treure un mapa i li va ensenyar al nàufrag amb la intenció que indiqués aproximadament on havia passat. Aquell pobre home no entenia res, es mirava el mapa com si fos un jeroglífic indesxifrable i quan el venedor ambulant li va explicar què pretenien, per primer cop va dibuixar el què semblava un somriure. A l’instant, els tres agents li van respondre amb un somriure també. L’home es mirava el mapa atentament i després als agents. Ho va fer vàries vegades i llavors va dir unes paraules que van deixar el venedor ambulant astorat. Era analfabet, no sabia llegir ni escriure i no havia vist un mapa en tota la seva vida fins aquell moment.
Els agents van entendre que la situació era una mica més complicada del què s’havien imaginat en un començament. Van decidir trucar a la Guàrdia Costanera, segur que ells tindrien algun protocol d’actuació en casos com aquell. Per desgràcia no era el primer ni seria l’últim.
Va passar una llarga estona abans no van arribar. De nou, va començar el torn de preguntes. El nàufrag i el venedor ambulant estaven asseguts a la sorra explicant una altra vegada la seva història. A cada minut que passava, a cada resposta inútil, es desesperaven una mica més. Hi va haver un moment que el nàufrag es va aixecar i es va posar a cridar als policies locals, als agents nacionals i als guàrdies costaners. Feia gairebé dues hores que havia arribat a la platja advertint que hi havia una vintena de persones que podien estar morint-se molt a prop d’allà i ningú no feia res. Els uniformats van fer un pas enrere i es van posar en posició d’intervenir per reduir aquell home si feia falta. El venedor ambulant, fidel al to de veu del seu compatriota, s’esforçava a traduir per transmetre la desesperació de les paraules del nàufrag.
De sobte, la multitud es va posar a cridar en solidaritat amb aquells dos homes, a demanar-los a tots aquells uniformats que fessin alguna cosa a part de preguntar. Un pescador va oferir la seva barca per anar a fer un cop d’ull, el socorrista estava disposat a avisar uns companys si feia falta i una senyora va dir que tenia l’apartament allà mateix i que podia fer una olla ben gran de sopa calenta per fer entrar en calor els rescatats.
El cap de la dotació de la guàrdia costanera va fer una trucada al comandament regional. Activarien el rescat de forma immediata. En una hora arribarien dues barques amb submarinistes i, amb sort, l’helicòpter no trigaria gaire més. El cap va explicar que en els mesos d’estiu tenien reforços extraordinaris però que el volum de feina es multiplicava i no era fàcil atendre amb immediatesa totes les necessitats, tenint en compte, a més, les retallades pressupostàries que havia patit el departament i el ministeri. Per no parlar dels agents que hi havia de baixa o els que estaven de vacances, que a l’estiu, com era de comprendre, no eren pocs.
Finalment les barques van arribar dues hores més tard. El venedor ambulant va pujar-hi sense pensar-s’ho, el nàufrag, en canvi, va dubtar. Volia salvar els seus compatriotes, però feia massa poc que s’havia jugat la vida en aquell mar assassí. El venedor ambulant es va esforçar per explicar-li que no corrien cap risc i que el necessitaven per arribar al més aviat possible al lloc on s’havia enfonsat la barca. Després de tanta estona, els minuts eren molt valuosos. Finalment el nàufrag es va armar de valor, es va lligar la manta daurada de plàstic al coll i va entrar a la barca d’un salt. Els motors van arrencar i, just en aquell moment, l’ensordidor so de l’helicòpter va fer aixecar els caps de la multitud que, sense pensar-s’ho, es va posar a aplaudir. Ben bé era com estar vivint una pel·lícula d’acció.
Van passar dues hores abans no van tornar. La multitud va rebre amb ovacions els equips de rescat. El silenci, però, de sobte va tornar a planar a la platja. Els somriures s’anaven desdibuixant i les cares d’alegria de la multitud es van anar desfigurant en veure els rostres d’abatiment dels herois que havien fracassat en el rescat.
Entre els policies locals, els agents nacionals i la guàrdia costanera van fer retrocedir encara més la multitud. Necessitaven molt d’espai per descarregar-hi els vint cossos. El jutge de guàrdia que hauria de fer l’aixecament ja els va avisar per telèfon que no podria arribar fins a última hora de la tarda.