La consulta del Doctor Bertran. Capítol 10: Malalt

Només llevar-se havia tret sang amb l’orina, li rodava el cap i tenia la sensació de calfreds constants. Sentia com la febre s’enfilava a tot drap. En sortir del cotxe, per si no fos poc, va sentir la terrible fiblada a l’esquena que acabava de confirmar el càlcul renal. El Doctor Bertran es va haver recolzar a sobre del capó del seu escarabat per no caure a terra.

Per sort, li havia agafat ja de tornada a casa. Va arribar com va poder, es va posar al llit i va demanar a la Maria que avisés a tothom que aquella tarda la consulta estaria tancada.

No va ser una tarda, van ser cinc dies. En aquest temps, no va poder fer visites però tot així sí que en rebia i un munt! La gent de l’Espluga de Francolí volia saber, de primera mà, com es trobava el Doctor Bertran. Era de les poques persones del poble que feia estar d’acord a tothom. Se l’estimaven. Hi havia qui li portava una olla amb caldo, flors o bé un somriure, senzill i sincer. Tothom desitjava, de tot cor, que aquell bon home es recuperés.

Tot i així, no acabava de fer net. Es feia un fart de beure aigua i es passava el dia fent viatges al lavabo per si treia la maleïda pedra. Sabia que se’n sortiria però es trobava molt malament. Li feia molt mal i els pics de febre el deixaven baldat.

“Hauries d’avisar la teva amiga, la curandera. És l’única persona que et pot ajudar” -Li deia una vegada i una altra l’Enric Martí. Des que el Doctor Bertran es trobava malament que aquell fantasma no s’havia mogut dels peus del seu llit. Només el deixava tranquil quan s’arrossegava fins al lavabo.

El Doctor Bertran no volia ni sentir-ne a parlar de deixar-se tractar per aquella bruixa del segle XX. Estava convençut que podria trampejar amb els calmants però els dies passaven, no millorava i el poble seguia sense metge. Les urgències més importants les havia assumit el metge de Montblanc però ell anava tant o més desbordat que el Doctor Bertran. La situació no es podia allargar més enllà d’un o dos dies més.

L’Enric Martí insistia, de totes les maneres possibles, nit i dia, que es deixés visitar per la remeiera. Que tossut que podia arribar a ser. Al final, només per deixar de sentir-lo, va acceptar. Feia massa temps que la consulta era tancada. Quan va entrar l’Avelina per portar-li el dinar, li va demanar que fes venir aquella donota estranya que havia estat per casa uns mesos enrere per donar un cop de mà amb el cas d’una pacient que s’havia complicat. Ell era un home de ciència però ja li havia demostrat que amb les seves herbes i les seves oracions estranyes sabia guarir mals que de vegades es resistien més del compte.

Va aparèixer l’endemà. Era inquietant. Parlava amb la veu molt baixa i a tanta poca distància que podia sentir la pudor del seu alè. Era difícil d’acceptar però començava a estar desesperat. Només entrar a l’habitació, la curandera es va quedar mirant fixament els peus del llit, just on hi havia l’Enric Martí assegut. El fantasma, visiblement incòmode, es va esvair sense dir res. Era el primer cop que el perdia de vista en tots els dies que feia que estava malalt. El Doctor Bertran va fer el gest d’intentar incorporar-se però de seguida ho va deixar córrer. Es trobava massa malament.

La conversa va ser breu però es va fer molt llarga. Va marxar parlant tota sola. De seguida van entrar la Maria i l’Avelina per veure com estava. Ningú estava tranquil a casa amb la presència d’aquella dona. Desprenia alguna cosa que despertava una por que venia de molt endins.

Va tornar a aparèixer a quarts de dotze de la nit. L’Avelina la va acompanyar fins a l’habitació del Doctor Bertran amb cara de pomes agres. No volia molestar-lo però sabia que el més important era que es recuperés d’una vegada. Tot el poble estava trastocat per culpa d’aquelles maleïdes pedres al ronyó.

La bruixa va cremar unes herbes mentre es passejava per l’habitació fent una mena de càntic inintel·ligible. L’ambient es va tornar molt dens. Li costava respirar. Suava. Tenia molta calor. Aquella dona, mentrestant, protagonitzava un espectacle que l’hagués avergonyit si algun dels seus col·legues de professió haguessin vist pel forat del pany. La situació era desesperada.

El va fer estirar de panxa avall i de sobte va saltar-li a sobre seu. El Doctor Bertran es va espantar. Va fer un crit i la curandera va deixar anar un udol com si fos un llop sota la lluna plena. Llavors li va aixecar el pijama suat i li va començar a fer una frega violenta a la ronyonada. Li cremava tota l’esquena. Cridava de dolor mentre aquella boja feia pràctiques amb el seu cos que li feien pujar els colors. Se sentia indefens. Llavors va veure l’Enric Martí. Li va fer un senyal amb les mans perquè es tranquil·litzés. En aquell moment tan angoixant, veure aquell fantasma que, en certa manera, era com un amic, li donava la dosi de pau que necessitava per superar una situació tan incòmoda.

Després d’uns minuts, la dona va sortir de sobre seu i li va dir: “Ja està. Però has de saber una cosa. Creus que ets aquí però no és veritat… Ets allà” i va marxar. El Doctor Bertran estava en estat de xoc. No entenia què havia passat ni què volia dir aquella bruixa amb aquella última frase misteriosa. El que tenia molt clar era que mai més volia saber res d’aquell ésser tenebrós.

Es va adormir. L’endemà es va despertar sense ni una dècima de febre. No li feia falta el termòmetre per saber-ho. Va anar al lavabo i va estar-s’hi una llarga estona. Va buidar la bufeta fins a l’última gota. Per primer cop en els últims dies que no li feia mal quan orinava. Un somriure inevitable va quedar-li dibuixat a la cara. Li agradés o no, amb mètodes dubtosos, sense cap rigor científic però una vegada més aquella curandera ho havia fet. Havia trobat la manera de curar el que la medicina no havia pogut tot i tenir un tractament perfectament definit. No ho admetria davant de ningú i va suplicar a tota la família que el que havia viscut aquella nit quedés en la màxima discreció. Fos com fos, finalment, la consulta del Doctor Bertran tornava a obrir.