Almenys

Ningú més que ella sabia els esforços que havia hagut de fer per aconseguir-ho. Tota una vida entregada a un únic objectiu. Quan va prendre la decisió anys enrere, tothom, amb millors o pitjors paraules, havia intentat treure-li la idea del cap. Era gairebé impossible. Se l’estimaven i el camí era tan llarg i feixuc que gairebé del tot segur defalliria més aviat o més tard i llavors què? Uns anys llançats a les escombraries…

Ella, però, s’havia acostumat a donar la raó a tothom però els demanava, amb tot el respecte, que la deixessin fer, que si s’havia de donar una patacada, se la donaria, però era la seva patacada. Quan deia aquestes paraules, tothom, gairebé sense excepció, feia un pas enrere i, contradictòriament al discurs de feia un instant, llavors li deien que sí, que ho havia d’intentar almenys.

Almenys… Quantes vegades havia escoltat aquell maleït “almenys” que tancava un discurs com havia començat. Amb bones paraules disfressaven un missatge que odiava profundament: “No facis això que te la fotràs, però si ets tan imbècil d’intentar-ho, fes-ho perquè quan et fotis l’hòstia, ja vindràs corrents a donar-me la raó i llavors jo em donaré el gust de dir-te, veus? Ja t’ho havia dit jo”. “Jo”, només “jo”, en cap moment “tu”, és a dir, ella. Això sí, sempre ho feien per ajudar-la.

Aquell “almenys” li feia tanta ràbia que en els moments més baixos, quan més enfonsada se sentia, quan visualitzava amb la seva imaginació el botó vermell que ho engegaria tot a la merda, llavors sentia una força que venia des de la part més profunda del seu interior que l’empenyia a continuar una miqueta més. No li agradava creure que era orgull, era una sensació que anava molt més enllà perquè malgrat que tothom li digués que no valia la pena tant de sacrifici, ella n’estava tan convençuda, tan segura que era el que volia que desafiar aquell “almenys” l’empenyia a aixecar-se de nou i continuar endavant amb energies renovades.

Finalment, ho havia aconseguit. Sí, havien estat els anys més durs de la seva vida, just quan se suposava que havien de ser els més feliços. El seu somni havia engolit la seva joventut i ara, que ja ho tenia, se sentia estranya. Estranya perquè si recordava podia visualitzar una llarga llista de moments crítics, de moments extrems en que el seu cos i, sobretot, el seu cervell li enviaven missatges confosos entre els que havia arribat a ressonar algun d’aquells “almenys” que havia vist sortir de tantes boques estimades i incomprensives alhora que l’empenyien a deixar-ho córrer, a canviar de rumb a la seva vida i provar alguna cosa més fàcil i menys ambiciosa.

Ara tot eren aplaudiments i aquells “almenys” havien donat una volta sencera per tornar exactament allà on eren. Sí, ara havia de sentir d’aquelles persones estimades allò de “Ja et vaig dir que seria molt difícil, gairebé impossible, però et vaig animar a intentar-ho, ja et vaig dir jo que almenys ho havies de provar… i mira!”. Tant li feia si fracassava o demostrava que el món sencer s’equivocava i que ella n’era capaç. Aquelles boques sempre tindrien la raó i esperaven que els estigués agraïda.

Havia aconseguit fer realitat el seu somni amb un èxit espatarrant i ho havia fet ella tota sola. No devia res a ningú, no havia demanat cap favor ni havia rebut cap ajuda. Senzillament, se n’havia sortit. De sobte, va veure clar que aquelles boques amb aquell “almenys” que s’havia repetit una vegada i una altra a l’interior del seu cervell durant tant de temps, amb bona intenció o no, la feien dubtar i el seu propòsit era tan difícil que un dubte, per petit que fos, l’hagués arrossegat al pou de la derrota.

Ara, que per fi podia mirar enrere amb calma i ser conscient del llarg camí que havia recorregut, es va adonar que estava envoltada de persones que la volien ajudar però que no sabien com fer-ho. Tenia la certesa que ningú, absolutament ningú li desitjava cap mal, però també tenia la certesa que en l’intent maldestre de donar-li un bon consell gairebé la fan caure perquè en cap moment s’havien posat a la seva pell. Ella, en canvi, sí que ho feia i per això havia decidit no enfadar-s’hi ni recriminar res a ningú. Mai la podrien arribar a entendre. No ho havien fet quan els havia transmès la decisió d’intentar-ho, com ho havien de fer ara que ho havia aconseguit?

Havia après a escoltar-se i havia après a filtrar perquè, per sort, de vegades s’enduia la sorpresa de sentir algunes paraules que no esgrimien el maleït “almenys”. Era molt curiós perquè després de tants anys constatava que sempre apareixien en l’instant menys esperat i de la boca més sorprenent.

Ara havia arribat l’hora d’assaborir l’èxit. Era el moment que havia esperat durant tant de temps. Després d’unes setmanes de celebracions, festes i de rebre tota mena de felicitacions, un dia es va asseure al sofà de casa i va començar a plorar. Totes les llàgrimes que havia mirat d’estalviar durant el llarg trajecte perquè no li emboiressin els ulls i ho posessin en risc tot, ara sortien sense aturador. Se sentia feliç, molt feliç però al mateix temps sentia un punt de tristesa perquè se n’adonava que mai més a la vida tornaria a tenir les forces per viure una aventura tan intensa com la que havia viscut per arribar al moment on era. Era una alegria trista o potser una tristesa alegre perquè no podia renunciar a cap de les dues sensacions. Sentia que estava sola que, ara que ho havia aconseguit, difícilment trobaria ningú amb qui compartir uns sentiments com els que ara mateix recorrien tot el seu cos. Després de tants “almenys”, qui es podria posar a la seva pell per entendre aquelles llàgrimes?