L’àlbum dels bons records

Adeu. Com es pot pronunciar en poc més d’un segon una paraula que pot arribar a significar tant? No parava de preguntar-se com i quan li ho diria i, sobretot, com reaccionaria?

Ja feia temps que no eren feliços junts. De fet, si gratava entre els records li costava recuperar moments que li arrenquessin un somriure evident. Sort en tenia de l’àlbum de fotos que reunia una selecció d’aquells petits instants en què se’ls veia d’excursió, en un dinar familiar o bé cuinant junts algun dels seus plats preferits i sí, somreien. Aquells trossets de temps congelats esvaïen els dubtes que el seu cervell s’entestava en intentar-li imposar ara que havia pres la decisió.

Encara no feia tres anys que va arribar a casa amb una bossa petita però carregada de tants somnis i il·lusions que la cremallera no tancava. La vida no havia estat gaire justa amb ell però aquesta mateixa vida ara li obria les portes d’una nova oportunitat. Un començar de nou
i intentar deixar enrere tot allò que, sense poder-ho entendre, l’havia deixat tan marcat.

Les etapes es van cremar molt de pressa. El dia a dia va deixar de ser estrany de seguida malgrat que ell, des del primer moment, no podia treure’s la sensació de tenir un nus a la gola. Sorgia quan menys s’ho esperava. Ja podien estar tranquils veient una pel·lícula o
bé jugant i fent-se un fart de riure que, de sobte, sentia que li faltava l’aire i l’ombra negra del passat treia els seus ganivets i esquinçava aquell moment que, només un instant abans, havia
quedat immortalitzat amb una fotografia que acabaria en l’àlbum dels bons records.

La foscor es va anar apoderant de tots. D’un costat, ell cada dia estava més enrabiat perquè li havia tocat intentar ser feliç en una segona oportunitat. Per què no ho havia pogut ser a la primera com tants altres? Aquest sentiment, tot i els esforços que veia al
seu voltant, li provocava una ira enorme que, amb el temps, es va anar convertint en el dolor més gran.

L’altre costat, que entomava un dia i un altre aquella frustració, intentava mantenir tossudament el rumb que els havia portat a compartir la vida. Ho van intentar tot i quan van veure que no n’hi havia suficient van demanar ajuda. Potser algú, des de la distància, seria capaç d’il·luminar aquella petit camí que entre tanta foscor no podien veure.

Totes les portes on van trucar es van obrir de seguida i els van fer seure i parlar. Els van assegurat que acabarien trobant la manera de convertir les fotos de l’àlbum dels bons records en una llarga i preciosa pel·lícula! Era exactament això el que els feia falta! La il·lusió que va envair-los es va evaporar quan a l’hora de concretar com podien aconseguir-ho es van adonar que no hi havia res, RES, que no haguessin intentat abans. Van preguntar una vegada i una
altra però, finalment, les portes es van tancar i es van quedar fora amb l’amarg regust del «només podem fer una cosa».

Sí. Havia arribat l’hora d’acomiadar-se. Aquell adeu tan ràpid i difícil de dir. Després d’haver-se estimat profundament i haver descobert passadissos secrets en l’interior dels seus cors que
amagaven els més preuats tresors, era el moment de fer el pas cap a una tercera oportunitat. Ell s’ho mereixia. Valia la pena tornar-ho a intentar. Potser, amb aquell adeu, l’amargor de no haver-ho aconseguit ni a la primera ni a la segona, li aplanaria el camí, finalment, cap a un indret on estar tranquil, despullar-se d’aquell odi que recobria tots els racons de la seva pell i intentar ser feliç d’una vegada per totes.

Va marxar i la tristesa es va apoderar de la casa durant els primers dies. Però de mica en mica, el cervell finalment va entendre que mai, MAI, podria esborrar les fotografies de l’àlbum dels bons records i es va rendir. Mai serien una pel·lícula però totes aquelles imatges quedarien per sempre impreses en les pàgines i en els seus cors.