La consulta del Doctor Bertran. Capítol 12: Aquí o allà?

Van haver de sortir a primera hora del matí. Havien tingut el temps just per vestir-se. L’Agapitu de Cal Celestinu s’havia desmaiat. De camí, el Doctor Ricart li va explicar al Doctor Bertran que feia un parell de setmanes que havia atès el nen, que tenia símptomes evidents de desnutrició i que li havia receptat una dieta hipercalòrica i ben carregada de sucres com a mesura de xoc.

En arribar, el Doctor Bertran ho va veure de seguida. No era desnutrició, era diabetis i la dieta que havia prescrit el seu ajudant l’estava matant. Semblava un diagnòstic fàcil però la possibilitat que el nen fos diabètic, per simptomatologia, també hi era i ho hauria d’haver pensat. El van carregar a l’escarabat del Doctor Bertran i el van portar directament a Tarragona. No hi havia temps per organitzar el trasllat amb una ambulància. Amb sort, se’n sortiria però cada minut comptava.

El Doctor Bertran no deia res a totes les explicacions i justificacions que el Doctor Ricart mirava de trobar per sentir-se una mica menys malament. Quan va acabar el monòleg, quan es va trobar amb què ja havia dit tot el que se li havia acudit per treure’s la culpa que li esclafava les espatlles pel seu enorme pes, va esclatar a plorar. Estava desesperat. En graduar-se, s’havia promès a ell mateix que faria l’impossible per no carregar amb cap mort a causa d’un error en el diagnòstic i en pocs mesos ja tenia el primer a la vista.

Sanglotava, moquejava i bramava desesperat. Quan podia dir alguna cosa, eren només paraules de perdó i de disculpa. El Doctor Bertran seguia callat esperant el moment que el seu col·lega fes el mateix. Com que el trajecte era llarg, finalment el silenci va envair l’habitacle del cotxe.

«Crec que avui estàs aprenent una lliçó que no hi ha facultat que et pugui ensenyar. I, entre tu i jo, jo tinc uns quants Agapitus en el meu historial. N’hi ha que se’n van acabar sortint i n’hi ha que no. Encara avui m’afecta quan se’m mor algú, mira la Maria Geribert ara fa ben poc, per exemple. Amb el temps aprendràs a conviure amb tots ells. Però, amic meu, això no t’ho puc ensenyar jo, ho hauràs d’aprendre tot sol i sí, comences fort, però encara és viu. Va, ànims»

Ningú més va parlar en tot el trajecte. Curiosament, uns quilòmetres abans d’arribar a Tarragona li va sembla veure com caminava pel marge de la carretera una dona vella. La tenia a contrallum i va anar de molt poc que no l’atropellés. Pel retrovisor li va semblar que coneixia aquella cara que li estava maleint els ossos. La curandera? Què hi feia allà? Tant lluny de l’Espluga?

De sobte, en tornar intentar a fixar els ulls en la carretera es va trobar que tot havia canviat. No era en el cotxe, era en una casa abandonada. Tot estava destrossat. Les parets es queien, la pols s’amuntegava per tot arreu i les denses teranyines travessaven estances senceres. On era? On era el Doctor Ricart? I l’Agapitu? L’havien de portar a l’hospital. Era qüestió de vida o mort!

«Creus que ets aquí però no és veritat… Ets allà»… Aquella al·lucinació tindria alguna cosa a veure amb la frase de la bruixa? Just l’havia vist al marge de la carretera i tot havia canviat.

Va començar a caminar, mirant a atentament esperant trobar alguna explicació a tot plegat. En un primer moment, se li va ocórrer que potser havien tingut un accident amb el cotxe i que el seu cervell estava treballant a tot drap per fabricar aquella mena de somnis que deien que es viuen quan algú és entre la vida i la mort. Li va semblar l’explicació més raonable tot i que per a un home de ciència com ell el raonament li generava més interrogants que respostes.

Arrossegava els peus lentament entre runes, mobles tapats amb llençols blancs i una foscor que només es trencava per alguns porticons mal tancats.

«Hola! Hi ha algú? Soc el Doctor Josep Bertran. Voldria sortir d’aquí»

De sobte va sentir un soroll que venia de l’escala que s’intuïa uns metres més endavant. Va accelerar el pas i de cop se’n va adonar, la va reconèixer. Era casa seva. La seva consulta, el seu refugi, el seu santuari, el lloc on havia viscut els millors anys de la seva vida.

«Maria? Avelina? Elisa? Rosa Maria? Josep Maria? Què està passant? És una broma? No m’enfado mai però això no m’està agradant. Heu vist com està casa nostra? Què és aquest desastre?»

Va sentir una presència darrere seu. Es va girar espantat i es va trobar cara a cara, a molt pocs centímetres, amb el seu vell amic, el fantasma de l’Enric Martí. Somreia.

«Ho has dit. Finalment ho has dit amic meu!»

El Doctor Bertran no entenia res. Què havia dit? Hi tenia alguna cosa a veure l’esperit d’aquell vell que l’havia acompanyat durant tant de temps?

«Has dit que vols sortir d’aquí. Vine amb mi que t’ensenyaré com fer-ho»

Li va agafar la mà i el va conduir cap al llarg passadís que travessava la seva estimada i ara abandonada casa. «No entenc res, Enric, no entenc res» repetia una vegada i una altra mentre es deixava endur pel seu amic. Avançaven entre una fosca penombra que s’esvaïa de mica en mica a cada metre per la intensa llum que entrava pel finestral que hi havia al fons. Semblava que era un dia molt assolellat.

De sobte, a contrallum, va veure la silueta de diverses persones. Tot i que no els podia veure la cara perquè estava enlluernat, podia reconèixer qui eren. La Maria, l’Avelina, el seu estimat Rafael, com li hauria anat després de marxar de casa a mitjanit fugint de la Guàrdia Civil? En apropar-se també va veure-hi la Josefina, en Ramon i el seu petit Joanet, que ja no era petit, que s’havia fet molt gran i havia demostrat a tothom que néixer malalt no volia dir no servir per a res. Que maco estava. També hi havia en Baltasar Carbó i el seu fill Gerard. «Un moment, no havia mort el vell Carbó?» Li va preguntar a l’Enric Martí sense obtenir resposta. De sobte, un nen va travessar corrents el passadís. Era el petit Jaume Llorens. Ai, com havia fet patir la seva estimada Elisa aquell fantasma entremaliat, per sort, havien pogut resoldre el seu patiment. També va veure un home de mitjana edat que se li va apropar i li va dir: « Gràcies Doctor Bertran, vostè em va salvar la vida quan era un nen, quan em va atropellar un tractor»

Com? El Benito? Però si no havia passat tant de temps? Si no feia res que pedalava amb el tricicle que la seva Elisa li havia regalat? Buscava en el seu amic, l’Enric Martí, alguna resposta però aquell coi de fantasma es limitava a somriure i a avançar amb pas decidit pel passadís.

A cada pas, apareixia més i més gent. Els seus ulls s’havien acostumat a tanta llum i els podia reconèixer a tots. Hi era tot el poble. No hi faltava ningú. Fins i tot va topar-se amb un vell molt elegant que va fer-li una reverència al seu pas: «Gràcies Doctor Bertran. Jo no hagués pogut ser mai el Doctor Quim Ricart sense el seu mestratge. Va ser amb vós que vaig aprendre l’ofici, no pas a la universitat».

Llavors la seva estimada Maria va fer un pas endavant i el va abraçar ben fort mentre tothom els envoltava.

«Finalment has volgut sortir d’aquí, Josep. Feia anys que t’esperàvem. Feia molt temps que ja no eres allà, eres aquí però no volies marxar. Et vas aferrar a aquestes parets, a la teva consulta perquè paties que el poble es quedés sense el seu metge. El Doctor Quim Ricart ho va fer molt bé. Ja està. Finalment ho has acceptat i ho has dit. Ha costat molt i, fins i tot, ens han hagut d’ajudar des de l’altre costat, però ara, estimat, ja és hora de descansar»