No en tinc ni idea. Quantes vegades havia tingut aquest malson? Em presento a l’examen i no entenc res del què em demanen i això que he pencat de valent. Però no, no estic dormint. Em pessigo vàries vegades.
Rellegeixo les preguntes. Com si fos xinès. Miro al meu voltant, els altres escriuen amb una tranquil·litat que em posa histèric. Estic suant. El cor em va a cent. Intento el vell el truc de demanar anar al lavabo.
Amb el somriure del professor en tinc prou per entendre que la resposta és no. Això a la universitat ja no cola. No he aparegut per classe en tot el semestre però estic al dia amb els apunts. Creia que ho tenia controlat.
Podria no cremar la convocatòria però no sé perquè em poso a escriure el primer que em passa pel cap. Converteixo en categoria les idees més bàsiques. Afirmo obvietats que arreplego dels racons més amagats del meu cap.
Dies després, el professor em crida al despatx. Em diu que he aprovat molt just però que té mèrit tenint en compte que no estava matriculat a la seva assignatura. Des de llavors que em fixo bé en el cartell de les aules
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch