Em vaig quedar fins a altes hores de la nit pintant. La inspiració anava a la baixa i havia de completar amb un últim quadre per a l’exposició. Estava fins els nassos de tot aquell cercle tòxic de museus, crítics i artistes.
Per primer cop en temps m’agradava el que havia pintat. Me’n vaig anar a dormir que ja era quasi de dia però content. El pinzell havia fluït pel llenç tot sol amb aquella màgia especial que gairebé havia oblidat. Vaig plorar d’emoció.
A la tarda, en llevar-me, també vaig plorar però pel disgust. La tela era en blanc. Vaig esclatar de ràbia i vaig donar un cop de puny al llenç, el vaig travessar, vaig partir la fusta del cavallet i la meva mà es va topar amb la paret.
Quatre dits trencats i una ràbia que no em treia de dins. Amb l’altra mà, la que no era bona, vaig intentar reproduir el quadre fugitiu. Impossible. Vaig pensar que era el final. Ja feia temps que m’ho esperava però allò em superava.
Vaig agafar el llenç trencat i ho vaig veure. Tenia un defecte: Era igual pels dos costats. La meva obra era a la part del darrere, trencada pel meu puny. No sé com es va girar. Allà va néixer un nou moviment. L’exposició va ser un èxit.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch