Finalment vaig fer el pas. Feia temps que em sentia buit, sense cap il·lusió i d’un dia per l’altre vaig fer les maletes i me’n vaig anar. Davant meu se m’obria el món. Sense més obligació que viure totes les aventures que m’havia perdut.
Adeu a la feina, a la parella, a les rentadores i al «no t’oblidis de passar pel súper». Inspirar aire profundament i tenir temps per pensar, per decidir què vull fer amb la meva vida. Prendre decisions sense fer les coses perquè toca.
Sentia que encara tenia marge per canviar de rumb a la meva vida i ho vaig fer. Vaig viatjar, vaig conèixer gent nova, em vaig perdre per les nits més boges i vaig veure de prop els meus límits, per fi els vaig deixar d’imaginar!
Amb el temps, però, va anar sortint una sensació estranya. Al principi ho negava però de mica en mica es va anar inflant com una bombolla: Sentia que em venia de gust una mica de tranquil·litat, de frenar una mica.
He llogat el pis del davant d’on vivia. Cada dia miro amb binocles la meva vida anterior. Ara ella viu amb un altre i se’ls veu feliços i això que deuen parlar de feina, compraran al súper i faran rentadores.
#contespenjantdunfil
@oriollllach
@elrellotgedesorra (instagram)