Torno a la casa on vaig passar tantes tardes d’estiu jugant amb l’únic nen del poble que tenia la mateixa edat que jo. Està abandonada. Quina pena. Portes que cauen, vidres trencats, pintades… Ha passat una eternitat.
Els pares del meu amiguet van morir en un accident de trànsit i els serveis socials es van fer càrrec d’ell. Ho vaig saber el següent estiu, quan vaig tornar al poble i em vaig trobar la casa tancada i barrada.
Va ser un estiu tan trist que els meus pares van decidir canviar d’aires per vacances. Des de llavors que no havia tornat. Els records prenen forma al meu voltant. Amagats sota la figuera, llançant pedres al riu…
Decideixo entrar-hi. Si no conegués aquesta casa, em faria por. Massa pel·lícules. Però aquí hi ha un petit tros de mi, el puc sentir en l’aire. La taula està parada, com si m’esperés algú per sopar. Pujo les escales.
Entro a l’habitació del meu amic i el veig fent experiments amb un joc de química. Em diu que entri de pressa. Empasso saliva i surto corrents. Per internet descobreixo que va morir un any després d’aquell últim estiu.
#contespenjantdunfil