Des de petit que tinc pànic a volar en avió. No m’ho explico però quan sento el clic del cinturó se’m dispara el cor, tinc suor freda i no puc fixar els ulls més d’un segon. Ni pastilles, ni teràpia, ni meditació…
Només he pogut agafar un dia per anar a l’enterrament de la tieta. Vivia a l’altra punta del país. Si vull acomiadar-me d’ella, avió o res. Faig el cor fort per ella. El vol no serà massa llarg, passarà de seguida.
Ens enlairem. Tanco els ulls i reso (i això que no crec en res!). L’hostessa se n’adona de seguida i em pregunta si estic bé. Menteixo i li dic que sí. Ja estem volant. Passats uns minuts, la cabina comença a tremolar.
Sona un soroll terrible. Ens belluguem com els dummies dels simulacres d’accidents. La gent crida. El capità intenta dir alguna cosa pels altaveus però no el puc sentir. M’ha arribat l’hora. Havia de ser així.
Sento pau mentre caiem. Tants anys esperant-ho, dec estar preparat. L’avió redreça el rumb i s’estabilitza. Aterratge d’emergència. Després d’anys i vols, mai més he passat por a l’avió. El psicòleg no s’ho explica.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch