Estirats a la sorra ens menjàvem a petons mentre la melodia de les onades li donaven aquell toc especial d’una nit memorable. Sí, estava passant i no tenia clar com… Senzillament era increïble sentir ballar els seus llavis amb els meus.
El sol es ponia darrere nostre i davant, el mar. Estàvem allunyats de la zona del port. Volíem veure les estrelles després d’un dels nostres sopars de bons amics de tota la vida i així, de cop, ens rebolcàvem com dos adolescents.
De tant en tant m’havia de parar per mirar-la als ulls i llavors rèiem. No ens podíem creure que estigués passant. La pausa era molt breu perquè els nostres cossos descontrolats es buscaven fins a l’últim racó.
«Potser hauríem d’anar a casa meva?» Li vaig preguntar però no podíem parar. Estàvem en un núvol i ens feia por canviar res i espatllar el moment. De sobte vaig sentir una presència a la meva esquena.
Vaig aixecar el cap i vaig veure un home allunyant-se amb la meva bossa. Les claus de casa, les del cotxe, targetes, papers, tot! A contracor vaig sortir corrents darrere seu. Me la va tornar amb un somriure… Màgica nit!
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@elrellotgedesorra (Instagram)