Al final m’he quedat sol. Excuses o no, però tothom ha acabat tenint alguna cosa més important per fer. Ja ho tenia tot preparat per a l’excursió. Me n’hi vaig igualment. Fa un dia esplèndid per caminar pel bosc.
Necessito respirar i airejar-me. Els arbres em donen la benvinguda. Quina pau. Desitjo no marxar, integrar-me entre aquesta natura com un més i deixar enrere una vida empesa per la inèrcia de fer el que toca.
Una papallona aleteja al meu voltant, sento el so d’un animal que no puc reconèixer però que em recorda que la verdor amaga vides salvatges. Els envejo. Em sento presoner de la feina, de la hipoteca, dels compromisos…
Em menjo l’entrepà en una clariana del bosc mentre el meu cervell segueix posant en dubte totes les coses que creia necessàries. Podria viure amb tan poc… És l’últim que recordo abans d’adormir-me profundament.
Quan em desperto les cames se m’han convertit en arrels i els braços en branques. Em pregunto si els altres arbres també van ser algú abans de desitjar deixar de ser-ho.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@Laura_Ledesma
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim