«No pot ser, és impossible». Estava tan segur que vaig deixar tothom amb la paraula a la boca. Em deien que estava confós, que hi devia haver algun malentès, però jo no em vaig moure ni un mil·límetre.
Em deien que en feia un gra massa que potser no n’hi havia per tant. Estava decidit. Tot plegat era prou greu. Ningú em podia convèncer. Em dolia, la veritat. Fer el pas era difícil però no es podia tolerar.
L’estona d’espera es va fer eterna. Tenia un punt de remordiment, si hagués fet això o si hagués fet allò… El cervell em bullia. I jo? Es pensaven que no patia? El més fàcil era mirar cap a una altra banda.
Vaig preparar el discurs, havia de sonar solemne. Em tremolava la veu però no em podia tremolar el pols. Tota la contundència per evitar que tornés a passar. Ja no per a mi, per a tots els altres. Tot té un límit.
Em van fer fora del restaurant després de tornar la cinquena ampolla d’un vi de 600€ perquè el trobava picat. Els meus amics es van quedar a la taula. Ens havia costat més d’un any reservar taula. Era el meu aniversari.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
laura.ledesma.bruch