D’avui no passa, li he de dir. Ens espera un trajecte en cotxe prou llarg. He tingut mil ocasions per declarar-me i a l’últim moment sempre acabo trobant un pretext per deixar-ho per a un altre moment. Estic enamorat d’ella, ho ha de saber.
Tinc por. Treballem junts. Hem rigut, hem plorat i hem viscut moltes coses plegats. No la vull cagar però li he d’explicar els meus sentiments. He assajat davant del mirall com un adolescent. Arriba l’hora i pugem al cotxe. Nervis!
Comencem parlant de coses de feina però de seguida entrem en el nostre món. No ho podem evitar. Estem connectats d’una forma especial. Estem una estona callats i de sobte diem exactament el mateix. Ens fem un fart de riure.
Em suen les mans i el meu cor batega més ràpid que el motor del cotxe. En una hora haurem arribat. Comença el compte enrere. La desitjo, la necessito, la somio de dia i de nit. No havia sentit mai res semblant. Ho deixo anar, pam!
Ella condueix. Es gira de sobte i amb llàgrimes als ulls em respon: «Ja era hora, jo també t’estimo». Sortim del carril i xoquem contra un camió que venia de cara. No em puc moure. La crido i no contesta. Tot es torna negre
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch