Finalment l’avi va morir. Després de mesos d’agonia i fer-nos un fart de plorar, vam poder respirar. L’àvia es va mantenir sencera, com sempre, fins a l’últim moment. Estàvem convençuts que tard o d’hora s’enfonsaria.
Quan s’enduien la caixa cap al crematori, l’àvia va començar a riure. Tothom es mirava en silenci sense entendre la reacció de la vídua. Era l’últim que es podia imaginar. Sí que plorava però de riure i no podia parar!
Entre el pare i jo ens la vam endur cap a fora perquè li toqués l’aire. Massa nervis. Després d’una estona eterna va poder parlar. Ens deia que no ho entenia, però que no estava trista. D’emocions, moltes, però cap pena.
Va passar un temps fins que un dia, l’àvia, tota solemne, ens va dir que després del dinar amb la família ens explicaria què li va passar el dia que ens vam acomiadar de l’avi. Moltes emocions, fins i tot, un punt de curiositat.
Ens va portar a un lloc on hi havia un vell cadenat rovellat. L’havia posat l’avi quan festejaven. Aquell dia ella li va dir que no s’hi volia casar perquè s’havia enamorat d’una altra dona.
@oriolllach
@fbesses (instagram)