«Quan em mori, et deixo totes les ampolles del celler» repetia sempre la tieta i jo li responia: «Brindaré per tu amb cada copa però deixa-ho tot per escrit». L’hereu únic, en teoria, era el seu fill, el meu cosí.
El meu cosí, un cretí que veia la seva mare quan hi pensava, un cop l’any, amb sort, i es passava el dia mirant el futbol. Això sí, la trucava cada dia. Jo tampoc la veia gaire, les 12 hores en cotxe tampoc m’ho posaven fàcil.
Sola per nadal, sola per l’aniversari, sola a l’hospital. Quan podíem, la portàvem de restaurant, la teníem a casa uns dies, passejàvem pels llocs de la seva infància. L’escoltàvem, rèiem, ploràvem… Ens estimàvem.
No oblidaré quan la vaig passejar amb la moto nova. Va dir que les llàgrimes dels ulls eren per l’aire, però sé que no, que estava emocionada per fer una bogeria com aquella amb 80 anys. No només era rica en diners, també en orgull.
Va morir i el meu cosí em va dir per whatsapp que havia malvenut les ampolles perquè jo no les aprofitaria, que el vi havia d’estar dolent de tan vell i jo vaig pensar “I tu? Ets tan jove i no tens res de bo”. Allà on siguis tieta, brindo per tu!
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch