Tinc por a l’hora d’anar a dormir. Des que tinc records que em costa dormir i no descanso. Em desperto molts cops. Ho he provat tot: psicòleg, medicació, hipnosi… Quan m’estiro al llit, se m’accelera el cor i tinc la sensació de perill.
Estic estirat intentant no pensar quan sento un soroll estrany a fora. Una altra vegada. Són com cops. Què està passant? M’aixeco i obro la finestra. Un ull enorme m’està mirant fixament. Em quedo glaçat. Vull cridar però no puc.
«Hola» em diu però jo segueixo petrificat pel pànic. «Crec que estem somiant», segueix parlant. «Jo et veig però tu només veus el meu ull. Soc tu en versió gegant i tu ets jo en versió caseta de nines» i esclata a riure.
Vull cridar, vull fugir corrents però no puc fer res. Mai m’havia sentit així. Això que diu no té sentit però tampoc entenc d’on pot haver sortit aquest monstre. «Creus que et faré mal? Si me’l faria a mi mateix! Tu ets jo i jo soc tu»
Obro els ulls. Estic xop de suor i m’he pixat al llit com un nen petit. Miro al meu voltant. Tot és al seu lloc menys la finestra que està oberta. M’aixeco i veig una ombra allunyar-se. Des de llavors que dormo profundament cada nit.
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch