Em vaig inscriure a una d’aquelles travesses que et passes tot el dia i tota la nit caminant/corrent. Em vaig preparar durant mesos. Em feia molta il·lusió perquè el recorregut creuava una de les serres més emblemàtiques.
Érem centenars a la línia de sortida. De mica en mica, però, ens vam anar separant i van arribar els primers abandonaments. Jo anava prou bé. L’objectiu era acabar. Es va fer de nit i va començar a ploure intensament.
Vaig continuar però cada cop m’hi veia menys. Vaig ensopegar un parell de vegades, estava xop de cap a peus i les dents m’espetegaven pel fred. Em vaig refugiar en una masia abandonada a veure si passava la tempesta.
De sobte vaig sentir un soroll a la meva esquena. Em vaig girar i em va semblar veure una silueta. Hi havia algú més? Potser era un altre corredor. Em vaig fregar els ulls. Era una figura encaputxada amb una capa que li arribava als peus.
Quan vaig sentir que deia el meu nom amb una veu tenebrosa que no oblidaré mai, les meves cames van començar a córrer pel pànic. Ara, somric a les fotos que em fan al podi mentre per dins em prometo que ha estat la primera i l’última cursa.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
laura.ledesma.bruch