Quan veig algú fent auto-stop no m’aturo. Em fa cosa. Potser he vist massa pel·lícules. Al poble on visc és molt habitual. En uns segons has de prendre una decisió condicionada per la pinta que fa la persona que aixeca el dit i et mira.
Quants assassins en sèrie semblaven bons nois, d’aquells que cap dels seus coneguts s’ho hagués imaginat mai? O potser m’estic perdent una conversa interessant fins i tot una preciosa amistat que comença amb un «cap a on vas?»
I si necessita ajuda però no és de vida o mort i la timidesa deixa aquella persona amb l’esperança concentrada en el seu dit? I si és un fugitiu i em converteixo en còmplice involuntari del pitjor crim? No m’ho perdonaria.
També em podria posar un ganivet al coll i obligar-me a buidar el compte corrent en el primer caixer automàtic. O podria ser un ric disfressat que juga a regalar una fortuna al primer que gosi pujar-lo al cotxe.
Pensant tot això em trobo amb un que fa dit. Inconscientment m’aturo. Merda. Està venint. Ara no puc marxar. Puja. «On vas?» «Al poble del costat». 10 minuts de trajecte. Arribem. «Gràcies. Adeu». Ja està?
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch