La mare va morir. Buidant el pis vaig fer-me un fart de llençar trastos. Eren tresors per a ella però jo no sabré mai qui és aquell senyor de la foto en blanc i negre o qui li va regalar el plat decoratiu horrorós que presidia el menjador.
Vaig trobar un llibre a la seva tauleta de nit. Entre les pàgines grogues em va caure un paper. Hi havia un text escrit. Era una mena d’oració. La vaig llegir però no vaig entendre res. L’anava a llençar però al final va acabar a la cartera.
No vaig plorar fins uns mesos després de l’enterrament. No sé per què. Aquella nit, però, em vaig desmuntar. De sobte, vaig necessitar tornar a llegir aquell paper. Era un conjur casolà. La meva mare sempre havia cregut en aquestes coses.
Com si fos un homenatge cap a ella, vaig seguir les instruccions. A mitjanit d’una nit de lluna plena, a la llum d’una espelma, vaig recitar aquells versos davant del mirall del lavabo. No esperava res però necessitava fer-ho.
Només veia les meves primeres arrugues. En tancar els ulls la vaig sentir al meu costat. Vaig plorar per tots els moments que havia trobat una cosa millor per fer abans d’anar-la a veure. Ara quan tinc un dia fluix espero la lluna plena.
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch