Algú m’està seguint. És massa fosc. Només puc veure-li la silueta. Accelero el pas i l’ombra també ho fa. Tinc por. On deu ser el cotxe? No havia aparcat tan lluny. Mare meva, crec que m’he perdut.
Em costa respirar. No tinc ni idea d’on soc. Ensopego i caic. El terra és ben moll pels aiguats de la tarda. Quin mal al genoll. M’aixeco com puc i brando un pal d’escombra que he trobat entre uns contenidors.
No hi ha ningú. On s’ha ficat? Començo a pensar que m’ho he imaginat tot. Últimament faig masses hores extres. Per estrany que sembli, m’he perdut com un nen petit. Intento desfer el camí. Em fa vergonya demanar ajuda.
Avanço cap a una avinguda que hi ha al fons il·luminada. No puc caminar bé. Em fa molt mal la cama. Demà aniré al metge perquè el cop ha estat molt fort. De sobte, una mà m’agafa per l’espatlla amb força i em fa girar.
«M’ha espantat amb aquell pal. Jo només volia tornar-li la cartera. Li ha caigut davant meu i l’he cridat vàries vegades però no em sentia». Em disculpo. Evitaré portar els auriculars a tot volum quan vagi pel carrer.
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch