Un altre semàfor vermell. Tinc pressa. Sempre comptant els minuts i els segons però avui no puc arribar tard. He sortit amb temps però hi ha un embús important de trànsit. Verd i el de davant meu no es mou. Què passa?
Està escrivint al mòbil. La vida social d’un desconegut no em pot fer anar malament. En aquest semàfor el verd dura un sospir i el vermell una eternitat. Li faig llums i no s’immuta. El de darrere meu també s’inquieta.
Torno a fer llums i res. Faig sonar el clàxon un moment, a veure si reacciona. El semàfor es torna a posar vermell. Sospiro profundament i tanco els ulls per carregar-me de paciència. S’obre la porta del meu cotxe.
L’individu del cotxe del davant se m’asseu al costat i amb un posat desafiant em pregunta si tinc algun problema. Amb un fil de veu li dic que tinc pressa i que, sisplau, faci el favor de moure el seu cotxe. Em fa por.
Em diu que, per molt menys, ha trencat un os. M’agafa pel coll i de sobte el conductor del darrere apareix per defensar-me. Se sumen dos vianants. El reduïm fins que arriba la policia. Tot per un clàxon?
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch