De petit, durant les nits d’estiu, jugàvem a saltar el mur del cementiri del poble i passejar entre les tombes. Explicàvem històries de terror, llegíem les làpides i ens inventàvem les vides d’aquells noms gravats.
Una nit de festa major, mentre els grans s’emborratxaven, els petits vam anar a passejar entre els morts. Gairebé no hi havia lluna. De sobte, un soroll ens va fer saltar el cor. Vam enfocar amb les llanternes però res.
Teníem molta por però ens fèiem els valents. A veure qui marxava tot sol? Vam trobar un nínxol buit i va començar la broma de qui s’atrevia a entrar-hi. Primer un, després l’altre i al final tots vam acabar a dins.
Feia calor però allà a dins s’estava fresquet. Vam seguir amb els nostres jocs i, de mica en mica, ens vam espolsar la por dels nostres caps. Un es va estirar i es va adormir. Jo estava esgotat i no vaig trigar gaire.
Unes veus em van despertar. Ja era de dia. Vaig avisar els altres i llavors vam veure com un taüt entrava pel forat del nínxol on havíem passat la nit. Vam cridar i els de fora també. Mai més he tornat a un cementiri.
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch