A casa, com la trobava a faltar. Per fi he arribat. El vol s’ha fet molt llarg i després el taxi ha donat massa volta. Deixo la maleta i em poso una copa de vi. Ningú m’espera però tampoc em fa falta.
Sento un soroll al fons del passadís. És estrany però no li dono importància. El torno a sentir i em començo a inquietar. Se m’arrissen els cabells del braç. I si ha entrat algú? He estat fora uns dies.
Vaig de puntetes fins la cuina. Agafo un ganivet. Ara sento una veu. Parla molt fluix. Això vol dir que són dos com a mínim. Si truco la policia potser em senten a mi. Com han entrat sense fer saltar l’alarma?
Deuen ser professionals. Si ho són, potser van armats i no s’estan per orgues. Truco a emergències. Xiuxiuejant dono explico la situació i dono la meva adreça. 10 minuts i no ve la policia. Potser és millor marxar sense fer soroll, la porta és al fons del passadís… Si son professionals, en no res s’escaparan.
Sospiro a fons. Segons el que em robin em maten. Corro cridant pel passadís amb el ganivet en alt com un heroi de pel·lícula èpica. Entro al menjador i em trobo la tele encesa. També estan encesos els llums del cotxe patrulla que veig arribar des de la finestra.
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch