N’estava convençut. L’arma era plena de petjades del principal sospitós. L’home no recordava o no volia recordar on havia estat en el moment del crim. Dos testimonis l’havien vist fugint instants després de trobar el cos.
Ell es limitava a dir que no sabia perquè fugia i que no coneixia la víctima. El seu advocat li va suggerir que acceptés els càrrecs a canvi d’un acord de cara a la condemna. Però ell insistia que no hi tenia res a veure.
Era un mort de gana. El mòbil del robatori semblava fet a mida. Vaig dubtar. I si tenia raó? Si no recordava res potser l’havien drogat amb un inhibidor de voluntat. El cas no era tan fàcil com semblava.
No vam trobar res a l’analítica. Hi havia drogues d’última generació que desapareixien a les poques hores. Vaig tornar a revisar les càmeres de seguretat que enfocaven a l’escena del crim i vaig veure una ombra al seu costat.
No es va poder demostrar res encara que es veiés com l’ombra quasi arrossegava l’acusat. Els crits dient «soc innocent» després de sentir la condemna encara em ressonen anys després. Mai més he cregut en un cas fàcil
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch