El pla és perfecte. No pot fallar res. Durant mesos hem estudiat el banc, sabem on és la caixa, les càmeres i per on desaparèixer. 7 minuts, des que entrem fins que sortim amb tots els diners possibles. Màscares posades, comença el cop.
Entrem. Tret al sostre. Tothom a terra. Crits de pànic. Cinc dels meus col·legues envolten els empleats. És fàcil, els bancs d’ara semblen una cafeteria. Mans enlaire. Ningú ha tingut temps de pitjar el botó d’alarma.
Avanço amb pas decidit. 6 minuts. Tot en ordre. Obro amb un cop de peu la porta del despatx del director. Està amagat a sota de la taula. El faig sortir. Sorpresa! No és el vell panxut que feia mesos que vigilàvem. Què ha passat?.
M’explica que el vell es va jubilar la setmana passada i en el seu lloc l’han posat a ella… «Olívia? Ets tu?» No ho puc evitar. És el meu amor d’infantesa. Ella, tot i la màscara, no té cap dubte i respon «Joan, ets tu?»
3 minuts. A fora estan nerviosos. Crido la paraula d’emergència. Tothom fuig menys jo que em quedo abraçat a ella. Em cau una condemna de 20 anys. La presó va plena dels nostres memorables bis a bis. No me’n penedeixo ni un instant.
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch