Et sento tan a prop últimament. Hi ha hagut èpoques que t’he tingut un punt abandonat però últimament puc notar-te al meu costat contínuament. Tinc molts records teus. Des d’objectes, a fotos i sobretot instants mentre la vida ens va permetre compartir-los.
25 anys. Quina xifra, eh? Quin vertigen. 25 anys sense tu. Ja fa temps que he viscut més amb la teva absència que amb la teva presència però tot i així no m’hi acostumo i saps què? Tampoc vull acostumar-m’hi.
Els cabells blancs van sortint i la panxa no creix perquè m’esforço a cuidar-me però ara mateix crec que ocupo un lloc per algú bastant similar al que tu vas ocupar per a mi i llavors penso en les últimes setmanes.
Com vas poder? Jo, en el teu lloc, crec que m’hagués enfonsat. Potser va ser el teu instint mariner però et vas mantenir a la superfície fins l’últim moment. La teva ànima es multiplicava al mateix temps que el teu cos s’apagava…
I ara, mentre et segueixo trobant a faltar, faig l’impossible per ser feliç i això que a vegades és molt difícil. Segueixo endavant per l’autopista que la vida em brinda però, de tant en tant, m’agrada mirar pel retrovisor perquè és l’únic moment que encara et puc veure.
i 
@oriolllach