«Els amics de veritat els podràs comptar amb els dits d’una mà». És un dels pocs records que em queden de la meva àvia. De nen, no entenia com em podia dir això? Era tan feliç amb els meus companys de la llar d’infants…
A l’escola van començar arribar els primers conflictes: «Ya no te ajunto» dèiem tots (per què ho fèiem en castellà?). A l’institut, la classe estava dividida en grupets. Eres d’uns o dels altres. Nosaltres érem millors.
A la universitat, cadascú anava a la seva. Molta festa i bon rotllo però poc més. Les primeres feines, les parelles i els seus cercles i tants i tants moments de bogeria de viure amb pocs diners i poques responsabilitats.
Llavors els fills, la hipoteca i els pares, que es fan grans. Quina hòstia, passa tot de cop! Sort dels amics de veritat, els que sempre hi són quan els necessito i els que em fan ser-hi quan em necessiten. Doble condició.
Una doble condició que ens fa ser incondicionals. Em falta molt per tenir nets però miro al meu voltant i ja veig que no em cal viure una guerra ni tenir els cabells blancs per donar la raó a l’àvia. A tots 5, us estimo!
#contespenjantdunfil
✍ @oriolllach
📸 @laura.ledesma.bruch