L’altre dia em vas venir al cap. No sé perquè. Fa un munt d’anys que no sé res de tu. Tantes nits de festa, tants riures, tants tornar a casa de matinada. En vam fer tantes. Se m’escapa un somriure carregat de nostàlgia.
No m’ho puc creure, avui ens hem trobat pel carrer. Després de tant temps, penso un dia en tu i l’endemà gairebé ensopeguem. Anem a fer un cafè per posar-nos al dia. Aquesta casualitat m’emociona. Tinc mitja horeta.
Estàs gran. Suposo que pensaràs exactament el mateix de mi. Estem arrugats i els pocs cabells que ens queden comencen a estar blancs. Recordem alguns moments memorables i ens fem un fart de riure. Quins anys vam viure!
Acabem el cafè i demanes un xupito. Vas fort. Bé, recordo que llavors ja anaves fort. M’expliques que tot et va fatal. Les parelles, la feina i la vida en general. T’escolto i intento acompanyar-te com feia abans.
Ens acomiadem i em demanes el telèfon. M’invento el número. Ho sento. Necessites els problemes per sentir-te estimat. Si no els tens, els busques. No vaig poder i no puc ajudar-te. No t’he trobat tant a faltar com creia. Que et vagi bé.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim
Pingback: Anònim