El castell del poble fa segles que està abandonat. De vegades un grup de joves hi fa una festa però ningú s’atreveix a anar-hi quan hi ha lluna plena. Diu la llegenda que se senten veus i crits d’ànimes que hi van patir.
Agafem la càmera i anem al castell. El primer que marxi pagarà un sopar a la resta. Ningú pot dissimular que li tremola el cos. Tots diem que és el fred però sabem que, en part, també és la por. Comencem a gravar.
M’allunyo del grup per fer una pixadeta. Em sento observat. Vull tornar amb els altres però no hi ha forma d’acabar. Pujo la cremallera i em giro. Davant meu una gàrgola amb cara de dimoni reposa petrificada.
Vorejo la planta imponent del castell. Sento un calfred, miro enrere i… No pot ser! La gàrgola ha girat el cap. Desplega les ales amb la intenció de venir cap a mi. Corro tan ràpid com puc fins que tot es torna negre.
Em desperto a l’hospital. Dues setmanes ingressat. No saben com m’he pogut salvar. Vaig caure pel barranc del castell. Un amic m’ensenya un vídeo on es veu la gàrgola de pedra caure al buit. De fons se sent el meu crit.
#contespenjantdunfil
@oriolllach
@laura.ledesma.bruch