La consulta del Doctor Bertran. Capítol 2: La retrobada

7.418 comentaris / La consulta del Doctor Bertran / Per

Ja era negra nit quan el van avisar. Estava esgotat. Havia estat un dia molt llarg i la tarda, a la consulta, va resultar especialment complicada. Per sort, al final havia resolt aquella visita sobrevinguda amb una desena de punts de sutura i un bon embenat.

Li havia jurat a la Maria que tornaria a casa al més aviat possible. Feia poc que havia arribat al món en Josep Maria i la Rosa Maria tot just tenia tres anyets. En acomiadar-se li va dir, com intentant disculpar-se, “una urgència és una urgència” i la Maria li va respondre enfadada “i la família és la família”.

Aquelles paraules sortides de la boca de la seva dona se li clavaven al cervell. Per molt que hi hagués l’Avelina, l’entregada assistenta que els ajudava en tot, la Maria no donava a l’abast amb les dues criatures. A més, ell era un d’aquells homes que volia exercir de pare, ser conscient de cada centímetre que aquelles preciositats guanyaven amb el pas del temps.

Conduïa submergit en els remordiments pel camí de la Coma Estreta. L’havia fet tantes vegades. Feia poc que s’havia comprat un cotxe, un Austin, cansat d’anar amunt i avall amb la vella bicicleta. “Així tornaré més aviat a casa”, aquest va ser l’argument que va convèncer la Maria per gastar-se tantes pessetes en un automòbil. La realitat és que, en trigar menys temps per desplaçar-se, va començar a atendre més urgències que abans de manera que encara estava més temps fora.

“Vigila, que te la fotràs!” –Va sentir una veu que venia del seient del darrere del cotxe. Va mirar pel retrovisor i va veure l’Enric Martí, el vell que havia mort a la Cova de la Font Major la setmana passada. L’ensurt va ser majúscul. De sobte, va veure alguna cosa que creuava davant seu. Va donar un cop de volant mentre pitjava el pedal del fre amb totes les seves forces. Va sentir un soroll sec i després el cotxe va topar contra una enorme figuera que hi havia al marge.

Va obrir la porta espantat. Devia haver atropellat algun animal, un senglar o potser un cabirol? Llavors va sentir una veu humana gemegant. Era pitjor que el pitjor malson que hagués tingut mai. Era una persona. Estava estirat entre el camí i el marge. El va explorar allà mateix mentre li explicava que era metge. No veia sang enlloc però era massa fosc per estar del tot segur. L’home, entre ais i uis, amb un castellà amb accent aragonès, li va dir que no patís, que creia que no s’havia trencat res mentre intentava incorporar-se.

El Doctor Bertran li va preguntar si es veia amb cor de caminar, que l’havia de visitar a la consulta. Estaven a menys d’un quilòmetre del poble. Li va passar el braç per l’esquena per ajudar-lo i es van posar en marxa.

“Coño! Bertran! Eres tú?” Va deixar anar aquell home en el primer instant de conversa. El Doctor no entenia res. Es coneixien?

“Soy yo! Rafael! Si muero yo no pasa nada, si muere usted mueren muchos” Quantes vegades havia sentit aquella frase. Feia anys que no sabia res del Rafael i això que l’havia estat buscant. Havien perdut el compte de soldats republicans que havien intentat salvar-los la vida al front durant la guerra civil. Ell i el Rafael es movien entre els trets i les bombes per atendre els ferits. Aquell home, a més d’ajudar-lo en les cures més bàsiques, sempre li feia d’escut mentre el Doctor Bertran feia torniquets, extreia bales o bé entre tots dos acompanyaven aquells soldats, gairebé nens, que es deixaven endur per la por de morir en els últims instants de les seves vides.

Es van abraçar molt fort. Després de tant de temps intentant trobar-lo, intentant saber alguna cosa d’ell, la vida els havia reunit de nou encara que fos en un accident. Per sort, semblava que el seu vell amic no havia pres gaire mal.

Avançaven a pas molt lent però tampoc tenien pressa perquè tots dos havien d’explicar-se moltes coses. En arribar a casa, van anar directes a la consulta. Tenia dues costelles trencades, un cop molt fort al genoll i diverses contusions. El més greu de tot, però, no era conseqüència de l’atropellament, eren els símptomes evidents de desnutrició.

El Rafael li va explicar que en acabar la guerra el van tancar a la presó. Per sort es va poder escapar durant un suposat trasllat. Pocs dies després, li va arribar que tots els seus companys, anarquistes com ell, els havien afusellat. “Ni juicio, ni consejo de guerra ni ostias, Bertran”.

Des de llavors, havia viscut amagat. Volia tornar al seu poble, Belchite. Allà hi havia hagut una carnisseria durant la guerra i no sabia res de la seva família. Es movia de nit per camins, travessant camps i boscos, i s’alimentava del que arreplegava: Arrels, algun animaló que caçava, fruits silvestres i sí, en algun moment de desesperació, havia arribat a robar “pero sin hacer daño ni amenazar a nadie, Bertran”.

Van estar xerrant fins que es va fer de dia. La Maria es va quedar glaçada quan els va trobar a la cuina, amb dues copes i una ampolla de vi buida. En Josep Maria es va aixecar i se la va endur a una altra habitació per explicar-li tot el que li havia passat durant la nit.

Ella volia el Rafael fora de casa sí o sí. Si l’hi trobaven, la seva estimada família quedaria esquinçada la resta de les seves vides. Ells dos, a la presó o executats, i els nens, en un d’aquells orfenats terribles d’on s’explicaven  autèntiques barbaritats. En Josep Maria li va donar la raó però va suplicar tenir-lo amagat només durant una setmana. El temps mínim per refer-se una mica. El van amagar al lavabo de les golfes, els va semblar el lloc més segur. Dormia dins de la banyera amb dues flassades doblegades que li feien de matalàs. Per sort, el Rafael no era gaire alt. “Esto es mejor que un hotel, Bertran! Tendrías que ver dónde he llegado a dormir”.

La setmana va passar volant. El Doctor Bertran s’escapava sempre que podia per passar una estona amb el seu vell amic. Al setè dia, es van acomiadar breument per evitar que l’un o l’altre es posés a plorar. Les llàgrimes, però, van acabar sortint quan va veure com el Rafael s’allunyava. Ja caminava bé. De sobte, va sentir una mà a l’espatlla, es va girar i va veure l’Enric Martí somrient: “Ja t’ho vaig dir que te la fotries, Doctor! Ara hauràs de tornar a anar en bicicleta”.

7.418 comentaris a “La consulta del Doctor Bertran. Capítol 2: La retrobada”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *