La consulta del Doctor Bertran. Capítol 7: La curandera

Tornava a tota velocitat. Va estar a punt de sortir del camí vàries vegades. La Francisca havia tornat a caure. Almenys això havia dit el seu marit quan l’havia trucat. Des que havia cedit al progrés i havia fet instal·lar el telèfon a casa que guanyava temps amb les urgències i, de retruc, el seu cotxe s’havia convertit en una mena d’ambulància d’estar per casa.

En arribar Can Míldiu, el Doctor Bertran va veure de seguida que la Francisca no havia caigut. Tenia el cos ple de contusions, els dos ulls inflats, el nas trencat, una forta hemorràgia al cap i estava inconscient. No va perdre el temps en demanar explicacions. Se la va endur cap a la consulta. No era un hospital, però l’havia de treure d’aquella casa on només rebia pallisses. Ja pensaria més tard què podia fer per parar-li els peus d’una vegada a l’animal del Manel. S’havia de trobar alguna solució i més ara que es quedava sol amb les tres filles.

La va instal·lar a l’habitació annexa a la sala d’espera. No tenia mitjans per tractar-la com ho farien a Reus, a Tarragona o fins i tot a Barcelona però estava massa afeblida. Un trasllat més enllà de l’Espluga de Francolí podia posar en risc la seva vida. Li va curar les ferides, va suturar-li el trau del cap i, mentre estigués inconscient, l’alimentaria a base de brou administrat directe a la boca amb una xeringa sense agulla. Si remuntava un mínim, llavors es podria plantejar portar-la a un hospital.

“Sembla que no millora”. Va invertir les mínimes paraules quan el bèstia del Manel es va presentar a la consulta amb les tres nenes uns dies després. Va haver d’insistir per fer un reconeixement mèdic a les criatures però finalment el pare va cedir. No va trobar res d’estrany. Tot estava bé.

En el moment d’acomiadar-se, en Manel va deixar anar que coneixia una curandera i que estava disposat a fer-la venir perquè intentés fer alguna cosa per la Francisca. El Doctor Bertran va haver de reprimir les paraules gruixudes que se li amuntegaven a la gola. Ell era un home de ciència, estava acostumat a mirar les coses amb la perspectiva més pragmàtica però aquell monstre i aquella idea el van regirar per dins. “Crec que no és necessari. Si hi ha res de nou, el trucaré” – És tot el que va poder dir abans de tancar-li la porta als morros. Fill de sa mare! No en tenia prou amb deixar la seva dona entre la vida i la mort? Amb tots els esforços que estava fent ell, com a metge, i ara s’atrevia a posar-lo en dubte? Com gosava plantejar deixar la Francisca en mans d’una bruixa? Ara en deien curanderes o remeieres, però a efectes pràctics, era un eufemisme per parlar de les bruixes de tota la vida.

Els dies passaven i no hi havia ni un símptoma de millora. De fet, la pell de la pobra Francisca estava cada cop més blanca i més rebregada. Les ferides estaven gairebé curades però havia perdut pes i no feia cap senyal de despertar d’aquell terrible son. L’Avelina la cuidava com si fos un bebè. No sabia si mai li podria pagar prou diners pels seus serveis. Era molt més que una minyona. Amb el seu etern somriure i aquella màgica capacitat d’avançar-se a tot, s’havia fet un lloc imprescindible a la família.

El dilluns es van presentar les tres nenes amb una vella a la consulta. El Doctor Bertran es va mostrar sorprès quan li van suplicar que deixés que la curandera visités la seva mare. En sortir de l’escola, havien anat a buscar aquella bruixa pel bosc. Ningú sabia on vivia però sempre la veien rondant entre alzines i pins collint herbes i plantes amb el seu cistell. Quan va fer el gest d’acomiadar-se amb una breu explicació, la petita, que no devia tenir més de vuit anys, va cridar amb llàgrimes als ulls plenes de desesperació: “El pare no en sap res. Això és cosa nostra”. El Doctor Bertran es va quedar congelat. El cervell li deia que no havia d’escoltar ni una paraula d’aquella rodamon però l’Enric Martí, estava aguantant la porta amb totes les seves forces per evitar que la tanqués. Es van mirar i va entendre el missatge: “Un dia. Li deixo un dia perquè intenti fer algun dels seus miracles. L’espero demà al matí a primera hora i no vull veure el vostre pare per aquí en cap moment. Entesos?”

No va dormir en tota la nit. Què podia fer aquella donota amb una pacient com la Francisca? Donava voltes al llit i cada cop que obria els ulls, veia en un racó de l’habitació l’Enric Martí fent que sí amb el cap. Ara feia temps que no apareixia aquell fantasma…

Va reprogramar les visites a domicili i les de la consulta. Estaria a sobre de la bruixa durant tot el dia. No volia que cap de les seves herbotes empitjorés la feble salut de la Francisca.

Just havia sortit el sol quan la curandera es va presentar carregada amb el seu cistell i un farcell a l’espatlla. Va mostrar-li els buits de la dentadura a mode de somriure de benvinguda. El Doctor Bertran li va respondre amb una ganyota i va obrir la porta.

Es va passar mig matí tancada a la cuina. La Maria i l’Avelina estaven molt enfadades. Se sentien desterrades. Aquella dona estranya les havia fet fora. El Doctor Bertran intentava posar pau quan una fortor infecta va començar a planar per tota la casa. Llavors, la bruixa va sortir amb una olla petita a les mans mentre xiuxiuejava unes paraules amb una cadència lúgubre. El Doctor Bertran la va seguir sense badar boca. Ningú li havia dit on era l’habitació de la Francisca i era fàcil perdre’s en una casa tan gran. No va dubtar ni una vegada. Sabia on anava. En entrar va deixar anar un crit, es va girar i amb un fil de veu gairebé inaudible va exigir que retirés el crucifix que hi havia a sobre del capçal del llit. El Doctor Bertran, creient convençut, s’hi va negar i llavors va veure l’Enric Martí que el mirava fixament des de darrere de la bruixa. Ella es va girar, el fantasma es va esvair de sobte, i la bruixa va riure. No va fer falta parlar. Sense una imatge de Jesús a l’estança, la curandera, finalment, va poder entrar per tractar la malalta.

Amb molta cura, va anar introduint la cullera a dins de la boca inconscient de la Francisca. Era com una sopa de color marró grisós que desprenia un tuf de podridura terrible. Però era el dia de la remeiera. Sota la supervisió del Doctor Bertran, tenia carta blanca per fer el seu tractament. En acabar, va recitar unes paraules que semblaven una barreja de llatí i alguna altra llengua que el Doctor Bertran no havia sentit mai. Després, es va aixecar i, sense dir res més, va recollir les seves coses i va marxar. Ni es va acomiadar ni va donar cap explicació de res.

La Maria i l’Avelina van obrir totes les finestres de la casa per ventilar l’aire pestilent que s’havia apoderat de tota la casa. Van maleir tots els sants quan van veure que la pintura de les parets de la cuina havia quedat clivellada en una infinitat de minúscules esquerdes. Mentrestant, el Doctor Bertran va agafar el crucifix amb la intenció de tornar-lo al seu lloc però l’Enric Martí es va plantar a la porta de l’habitació fent que no amb el cap. Que pesat que podia arribar a ser aquell fantasma.

Dues hores després, la Francisca va obrir els ulls. Estava molt dèbil però el fet de recuperar la consciència era el primer pas, un pas enorme, per començar la seva recuperació.

L’endemà al matí, el telèfon va sonar just quan el Doctor Bertran anava a trucar a Cal Míldiu. Era la filla gran. El Manel havia mort aquella nit. L’havien trobat assegut a taula amb el cap a dins del plat del sopar. En la primera inspecció del cos, el Doctor Bertran va sentir una pudor fastigosa que li resultava molt familiar, la mateixa que feia només unes hores havia envaït casa seva.