La consulta del Doctor Bertran. Capítol 8: El pou de la desgràcia

En pocs anys el Doctor Bertran s’havia guanyat el poble. Un home que mai no tenia un no per a ningú i que en moltes ocasions acabava mirant cap a una altra banda a l’hora de cobrar les “iguales”. En deien temps difícils per endolcir la cruesa que la misèria i la gana evidenciaven arreu del país.

Aquell any, per la festa major, els veïns de l’Espluga de Francolí es van organitzar per fer-li un regal en agraïment a la seva entrega. Entre tots van fer un mosaic amb rajoles pintades que formaven una imatge del poble i els seus voltants. El paisatge per on es veia el Doctor Bertran, amunt i avall amb el seu Volkswagen Escarabat, des de primera hora del matí fins que era negra nit amb l’excepció dels diumenges sempre que no hi hagués una urgència, clar.

El mestre terrisser Robert Macías es va encarregar de supervisar l’obra. Ell va fer el dibuix principal i, després, aquella gent de camp va canviar l’aixada pel pinzell durant un dia. Tothom, sense excepció, grans i petits, va donar un toc de color a una part d’aquell preciós mosaic que ara lluïa al saló de casa seva.

El mateix Robert Macías havia fixat les rajoles a la paret amb la cura d’un cirurgià. En acabar, va encaixar la mà al Doctor Bertran i es va desplomar. El metge va reaccionar a l’instant, el va estirar a terra i el va explorar. No tenia pols. Li va fer un massatge cardíac i, de sobte, va sentir una tímida percussió rítmica per l’estetoscopi. El cor tornava a bategar. Havia estat molt lleu però era un avís. El va sedar.

-Sembla que ara està tranquil. Bona feina!– Va dir l’Enric Martí. El Doctor Bertran es va girar sobtat per l’ensurt. No s’acostumaria mai a les aparicions imprevisibles d’aquell coi de fantasma. A banda, tranquil tampoc estava. Senzillament havia guanyat una mica de temps. Va cridar l’Avelina perquè el vigilés mentre anava a buscar els estris per fer-li una extracció de sang.

En sortir al passadís va sentir un soroll de vidres trencats a la segona planta. No hi havia ningú més a casa a banda d’ell mateix i la minyona, que era amb el mestre terrisser. La Maria i la petita Elisa havien anat a visitar l’àvia i la Rosa Maria i en Josep ja eren grans. Ella ja tenia quasi vint anys i treballava de dependenta al forn de pa del poble. Ell s’estava preparant l’accés a la universitat. Volia ser metge com el seu pare. El Doctor Bertran va pujar les escales i es va trobar que s’havia trencat el vidre d’un quadre vell que reproduïa amb forma d’auca la cançó d’ “Els tres tambors”. El més curiós és que el dibuix seguia penjat a la paret. No hi havia cap finestra oberta, era hivern, per tant no podia haver estat un cop de vent. Llavors es va girar de cop i va veure que hi havia una placa penjant a la porta de l’habitació de la Rosa Maria on hi havia escrit un breu missatge: “12 anys”, acompanyat amb una gota vermella petita que semblava sang.

-“Señor, señor!” –Cridava l’Avelina. Va baixar en un instant i va veure com en Robert Macías tenia convulsions. Tremolava tot el seu cos d’una forma extremadament violenta. De sobte va parar. Li va prendre el pols i el cor continuava bategant però es podia aturar de nou en qualsevol moment o bé tornar a entrar en una crisi.

El telèfon, finalment, havia arribat a casa seva. Justament situacions com aquelles eren les que el van empènyer a acabar instal·lant l’aparell al saló. Va trucar una ambulància, l’havien de traslladar a l’Hospital de Sant Joan de Reus amb urgència. No li garantien que arribés abans de dues hores. Li va injectar una dosi de troxidona per mantenir controlats els espasmes, el va carregar a la part del darrere del cotxe i es va posar en marxa. Normalment trigava una hora en fer el trajecte però estava disposat a pitjar el gas a fons.

Va tornar a casa ben entrada la nit. La Maria l’esperava a la cuina per acompanyar-lo durant el sopar. Després de parlar d’aquella tarda tan intensa que havia tingut, la seva dona li va dir que la Rosa Maria estava molt enfadada amb ell. No entenia com s’havia pogut trencar el seu quadre preferit però encara entenia menys perquè havia deixat aquella placa penjant a la seva porta: “12 anys”. Feia tot just uns dies que havien tingut una forta discussió per un noviet que la rondava. El Doctor Bertran la va acabar sentenciant amb un “Prou Rosa Maria! Sembla que tinguis 12 anys!”. Li havia semblat una broma de mal gust. Encesa per la ràbia, l’havia llençat al foc que cremava a la xemeneia. El Doctor Bertran li va prometre a la seva dona que ell no l’havia penjat i que no podia explicar qui havia pogut ser.

L’endemà al matí, el crit de la Rosa Maria va despertar tota la família. Estava molt enfadada. La maleïda placa de “12 anys” tornava a estar penjant al pom de la porta de la seva habitació. Va baixar a la cuina i va buscar entre les cendres. No hi havia cap rastre del metall recremat de la placa. Esmorzant a la cuina, el Doctor Bertran va assegurar que ell no hi tenia res a veure però que ho arreglaria.

Abans de sortir a visitar pacients, es va tancar a la consulta. Necessitava un moment de pau abans de començar un nou dia de bojos. Llavors va sentir aquella mà freda a l’espatlla que tan bé coneixia. L’Enric Martí: “És un nano. Qui penja aquesta placa a la porta de la teva filla és un nen. Bé, era un nano i està molt enfadat”. El Doctor Bertran el va mirar amb cara de no entendre res.

-“És un fantasma, com jo. Ell va trencar el vidre del quadre. Està molt enfadat amb tu. Va morir quan tenia 12 anys. El va matar el seu millor amic, un altre nen de la seva edat, per una pilota”

-“I jo quina culpa en tinc? Què he fet perquè estigui enfadat amb mi?”

-“Salvar la vida al seu assassí. En Robert Macías, el mestre terrisser. El va matar quan tots dos tenien 12 anys i el va llençar al pou de Can Crosses. Ell mateix m’ho ha explicat. Me’n recordo de quan va passar. Tothom el va estar buscant durant setmanes. Fins que al final van acabar donant per desaparegut el petit Jaume Llorens. Va ser una tragèdia que va destrossar la família i, de retruc, tot el poble”

El Doctor Bertran es va aixecar i va deixar l’Enric Martí amb la paraula a la boca. Va agafar el cotxe i no va tornar fins ben entrada la nit.

Va anar a veure en Robert Macías a l’hospital acompanyat per un dels seus “amics” de la Guàrdia Civil. La ràpida intervenció del Doctor Bertran havia estat clau perquè se’n sortís de l’atac de feridura que havia patit sense seqüeles. Estava conscient i podia parlar. Va ser molt difícil, un dels moments més durs de la seva carrera, però després d’unes hores, van aconseguir que el mestre terrisser confessés el seu crim.

El pare del petit Jaume, de 12 anys, encara era viu. Era un dels homes més vells del poble. Va ser el mateix Doctor Bertran qui li va explicar què havia passat amb el seu fill. L’home es va desfer amb agraïments amb els ulls amarats de llàgrimes. Dies després, els més joves de l’Espluga de Francolí es van organitzar per baixar al pou amb cordes. El nivell d’aigua era molt baix i no els va costar gaire recuperar uns ossos humans que, per la mida, el Doctor Bertran va confirmar que podien pertànyer a un nen de 12 anys. El diumenge següent, trenta-cinc anys més tard, el petit Jaume va poder ser enterrat al cementiri. En tornar a casa, l’Elisa va anar corrents a buscar el seu pare amb llàgrimes als ulls: “Ha vingut una altra vegada… En Jaume. Hem jugat amb la pilota però després m’ha abraçat i m’ha dit adeu, que ja no ens tornaríem a veure mai més”.