Ja no va escoltar res més. El seu cap es movia amunt i avall en un gest automàtic d’afirmació mentre el doctor mirava d’explicar-se. El seu cervell la va començar a turmentar. Què passaria a partir de llavors?
Era jove i tenia una família fantàstica, una parella que l’estimava, dues precioses criatures petites i un munt de projectes i somnis per fer realitat que ara es veien amenaçats per un convidat no desitjat que campava al seu aire per dins del seu cos amb la intenció de destruir-lo.
Es va enfonsar. Va tornar a casa amb la sensació que li faltava l’aire per respirar. No podia deixar de pensar en totes les conseqüències que portaven aquelles cinc lletres combinades en aquell ordre: CÀNCER.
La tristesa va explotar amb forma de llàgrimes en el moment de compartir-ho amb el seu company. Van plorar a quatre ulls, abraçats i mirant de no fer gaire soroll per no despertar els nens. Com els ho explicarien? No sabien ni per on començar.
L’endemà, després d’una nit sense dormir, ho va dir a la feina. Les mirades baixes, les cares de tristesa, les abraçades i una feixuga sensació de llàstima per part dels companys de l’oficina i de la seva cap la van deixar encara més tocada. Tot van ser paraules boniques carregades d’una compassió que, sense voler, en lloc d’ajudar-la, l’enfonsaven una mica més. Va marxar cap a casa. No es veia amb forces de seguir ni un minut més allà.
El divendres, en el sopar d’amigues de cada mes, no va anar gaire millor. Va esperar que passessin les habituals converses inicials de posar-se al dia de les seves vides per explicar-ho. Va agafar la paraula i va veure com totes la miraven atentament amb un somriure que es va anar convertint, com a càmera lenta, en una ganyota. Es va fer el silenci quan les cinc lletres, CÀNCER, van sortir de la seva boca. El sopar es va acabar molt més aviat de l’habitual. No van anar a fer ni el gin tònic al bar de sempre. Ella va tornar a casa encara més destrossada.
Tan cruel era aquella malaltia? No en tenia prou amb destrossar-li la vida per dins que també ho feia per fora? Tot el seu voltant només li transmetia més tristesa. La podia veure a la cara de tota aquella gent que li repetia una vegada i una altra: “Ànims. Has de ser forta. Qualsevol cosa que necessitis…”
La paraula CÀNCER, aquelles maleïdes cinc lletres, anaven agafades de la mà d’una altra paraula encara més difícil de pair, MORT, a sobre, curiosament, tenia una lletra menys, quatre.
D’alguna manera, el seu cervell havia connectat aquells mots amb una mena de compte enrere que encara anava més enllà perquè les quatre lletres de la paraula MORT portaven a una altra paraula encara pitjor, RES. Tres putes lletres que l’abocaven a la desaparició total.
Des que sabia que estava malalta, tenia la sensació que tothom, a excepció de la seva família més propera, l’estava sentenciant. No ho feien explícitament, però els gestos, les mirades i tota una llarga petites coses li recordaven una vegada i una altra la seqüència: CÀNCER-MORT-RES.
Es va submergir en una profunda pena que li prenia la poca energia que li deixava l’embat de la quimioteràpia. La pèrdua dels cabells va exterioritzar la malaltia a tothom, als desconeguts o als no tan coneguts amb qui no ho havia volgut compartir. Ara ja la compassió disparava des de qualsevol lloc en qualsevol moment, amb total impunitat, robant-li les últimes engrunes de dignitat que guardava com el més preuat tresor.
Però hi va haver un dia que tot va començar a canviar. Just va ser un dia que es va sentir amb forces per anar a l’escola a buscar els nens. Tota la il·lusió que havia aconseguit reunir per gaudir d’un moment que feia tant de temps que no vivia es va esvair quan els va veure sortir. Tots dos estaven plorant i quan van veure la seva mare se li van llançar als braços. Ella els va abraçar ben fort per calmar-los però ells no paraven de repetir-li que no volien que es morís. El CÀNCER-MORT-RES havia entrat a la vida dels seus fills a través dels companys de classe que havien sentit a casa els seus pares parlar d’ella i de la seva malaltia.
Això sí que no. Un sentiment de ràbia molt profund va emergir del seu interior fins que allà, a l’escola, envoltada per nens, nenes, pares i mares, es va treure el mocador i va exhibir públicament el desert del seu cap mentre cridava amb els ulls fora de les seves òrbites: “Tinc càncer però encara estic viva!”
No va dormir en tota la nit. La ràbia circulava per la seva sang esborrant qualsevol rastre de la pena. De sobte, cinc lletres van il·luminar-se com si fos un rètol de neó a l’interior del seu cervell: SALUT. En tenia poqueta, però encara li’n quedava. Cinc lletres.
Mentre tingués forces per lluitar, per abraçar els seus fills i el seu company o per mirar-se al mirall, tindria SALUT amb què s’agafaria a la vida. A tots aquells que la donaven per morta, els volia dir que s’equivocaven, que estava plena de VIDA. Quatre lletres que combinades amb aquest ordre omplien els buits que havien anat creixent en el seu interior. De cop i volta, se sentia plena, una nova energia aflorava des d’algun lloc desconegut que li permetia plantar cara a la malaltia i a tothom que es compadís d’ella, dels seus fills o de la seva parella.
Amb aquella força que li donava la VIDA, encara es va adonar d’una última cosa, i potser la més important. Sentia que ho tenia TOT. No necessitava res més. La quimio i els metges feien la seva feina, però amb això no n’hi havia prou. Ella també havia d’entrar a la batalla i posar-se en la primera línia. Amb la seva família i per la seva família, que ho era TOT, tres lletres.
De sobte es va posar a riure. Eren les tres de la matinada i va acabar despertant els nens i el seu company. Ho va entendre però perquè els altres ho veiessin ho va haver d’escriure a la pissarra de la cuina:
CÀNCER-MORT-RES / SALUT-VIDA-TOT
Cinc, quatre i tres lletres que et portaven a dos extrems. Més enllà de la malaltia, ella havia de triar a quin costat de l’equació es posava. No va dubtar ni un segon.