Canviar de cara. Aquest era el preu que havia de pagar si volia començar una nova vida lluny de qualsevol perill.
El seu rostre era massa popular i incòmode per al govern i per a una colla de mafiosos que havien fet fortuna en les operacions més fosques. Ell ho va destapar tot. Es va infiltrar fins arribar a les profunditats més obscures i un cop allà va encendre tots els llums. Va provocar un terratrèmol de magnitud inabastable.
Per no despertar cap sospita, havia fet una doble vida durant anys. La de treballador i pare de família exemplar combinada amb la d’activista disposat a arribar al moll de l’os del sistema per demostrar que la corrupció movia tots els engranatges d’una societat corcada.
Ningú del grup clandestí al que pertanyia s’imaginava que seria capaç d’arribar tan lluny però sí, ho havia aconseguit. Ara que havia fet volar pels aires el sistema podrit, era l’hora de desaparèixer.
L’únic que el feia dubtar era trencar amb la seva família. Després de tant patiment, ara el destí cruel l’obligava a fingir la seva pròpia mort i fer-los més mal. No hi havia cap marge. Si volia sobreviure, havia de fer el més gran sacrifici, el seu. S’havia de convertir en una nova persona, passar pel quiròfan i sotmetre’s a una cirurgia facial que li donaria una cara nova que li permetés esborrar-se i deixar sense cap opció una més que previsible venjança. Si no provocava un accident ell mateix que el matés en aparença, algú altre ho faria per ell i de ben segur que sí que s’hi quedaria de veritat.
Només va posar una condició: Un cop tingués la nova identitat, volia anar a viure en el mateix edifici que la seva dona i els seus fills. Una cosa era simular la seva mort i una altra era deixar-los de veure per sempre.
Va arribar el dia que el seu cotxe es va estimbar per un penya-segat. Els serveis de rescat no van ser capaços de certificar què eren restes humanes d’entre tantes cendres. Mentrestant ell es recuperava en un hospital a l’estranger de la cirurgia estètica a la que s’havia sotmès.
Quan va tornar amb la seva cara nova es va trobar amb la sorpresa que havia quedat lliure el pis de l’altre costat del replà on havia viscut, fins feia unes setmanes, ell amb la seva família. No podia sortir millor la jugada. La seva nova vida, porta per porta amb l’antiga.
El primer cop que la va veure de nou va ser com un flaix. Ell va deixar la caixa que tenia a les mans i es va presentar. Ella el mirava amb els ulls vermells, havia estat plorant, però no podia amagar aquella expressió d’estar estranyada, de sospita, que tan bé coneixia. Ell es va mostrar tímid més per la por de ser descobert que no pas per les ganes d’agafar-la en braços, fer-li un petó i demanar-li que el perdonés.
No se’n van adonar i van estar xerrant més de dues hores. Els nens, cansats d’esperar el sopar, van obrir la porta de casa i ell es va quedar glaçat. Va haver de fer un esforç sobrehumà per reprimir el cos que, de forma involuntària, feia l’impossible per abraçar aquelles precioses criatures i dir-los: “El papa no és mort. Soc jo amb una cara nova”
Els següents mesos va calcular tots els moviments de la seva exfamília per forçar les trobades casuals al replà. La seva antiga vida trucava a la porta de la seva nova. Per molt que encarnés la pell d’un altre, per molt que els seus ulls, el seu nas, la seva boca, els seus cabells i la seva aparença fos tan diferent, el seu cor era el mateix, bategava igual que abans i s’accelerava quan la sentia a prop com sempre havia fet. El cervell, per una vegada, havia fet un front comú amb el cor i es mantenia fidel a tots els records d’una vida passada que trobava moltíssim a faltar.
Va decidir que havia de fer un pas més enllà d’aquelles xerrades entre el setè primera i el setè segona. Havien passat de la cortesia a la confiança plena en un temps rècord però ell necessitava llevar-se al seu costat, deixar-se enlluernar per la seva màgia, aquell poder que tenia per convertir-ho tot en tonteries petites que es podien escombrar amb un dels seus dolços petons. Va tramar un pla que no podia fallar de cap manera. Es va plantar al replà a les vuit del vespre, l’hora que ella tornava de treballar. Es va inventar que s’havia quedat tancat a fora del seu pis i que el manyà d’urgències que havia trucat li havia dit que tenia molta feina i que no li podia assegurar quan podria passar però que en tenia per unes hores. Com que no sabia dir-li si serien dues o dotze, havia decidit que el més prudent era esperar-lo allà.
Coneixent-la com la coneixia, no va trigar ni un minut a apiadar-se d’ell i convidar-lo a sopar a casa. Des que s’havia quedat vídua que la seva mare li donava un cop de mà amb els nens mentre ella treballava. Quan va entrar, la seva exsogra no li va treure l’ull de sobre. Només entrar li va fer una repassada de dalt a baix i, per uns moments, va tenir la sensació que el reconeixia. Per sort, va marxar de seguida.
Mentre ella improvisava el sopar, ell es va oferir per acompanyar els nens a dormir i explicar-los un conte. Va sonar estrany però les criatures es van mostrar tan il·lusionades per la novetat que ella no va gosar dir que no. Portaven massa dies anant a dormir plorant per la mort prematura del seu pare, de manera que no es va veure amb cor de negar-los que aquell nouvingut exercís per un dia el privilegi de posar a dormir aquelles dues preciositats.
Va fer el sopar en un no res. Quatre cosetes per picar, una truita, una mica d’embotits i formatges. Ell, el d’ara i el d’abans, odiava el formatge. Només sentir la seva olor li venien basques però va haver de fer com que el trobava una delícia. Potser era una tonteria, però sabia que ella era molt llesta i un detall com aquell podia ser el detonant d’una llarga cadena de petites explosions amb forma de pregunta que podien acabar destapant la veritat i no sabia si ella estava preparada per encaixar-la.
Una vegada més el rellotge va prémer l’accelerador a fons i va fer que les tres hores que van estar sopant, xerrant, rient i plorant semblessin un instant. Va reproduir el guió que s’havia après del seu passat fictici fil per randa però l’interrogatori d’ella va arribar a posar-lo en algun moment contra les cordes perquè ja no li quedaven respostes. Va sortir de puntetes amb vaguetats de les més imprecises per evitar caure en contradiccions. Ella era capaç de fer-les-hi veure i allò podia ser un detonant. Estava entrant en un camp de mines però era el que més desitjava en aquest món.
Ella li va parlar d’ell i li va resultar quasi impossible no posar-se a plorar. Només coneixia la meitat de la vida de l’home de la seva vida i l’altra meitat no l’havia de descobrir mai. L’altra meitat tenia una nova cara i un nou nom. Se’n va adonar de com ella l’havia arribat a estimar i com de malament ho estava passant plorant-lo encara. El trobava a faltar i allò el feia sentir profundament trist i content al mateix temps.
L’ampolla de vi que van tombar entre tots dos va acabar d’enderrocar l’últim mur que frenava el primer petó de nou. Va ser breu però tan intens… Ella de seguida es va fer enrere perquè encara tenia moltes ferides obertes. Just en aquell moment van sentir l’ascensor com arribava. El manyà, tal com havia quedat amb ell, es va presentar a dos quarts de dotze.
Tots dos es van quedar recolzats darrere de la porta, ella a la del setè primera i ell a la del setè segona. Les seves ànimes s’havien retrobat. Ell ho tenia molt clar, ella gens.