Dreampod

L’evolució tecnològica avançava a una velocitat de vertigen. Allò dels cotxes que es conduïen sols o que les coses de casa s’activessin amb una simple ordre dita a viva veu ja era cosa del passat.

La investigació per millorar la qualitat de vida de persones amb problemes de visió, d’audició o de mobilitat va acabar desenvolupant una mena de sensor minúscul que es connectava al cervell a través d’un cable minúscul que entrava pel forat de l’orella.

Amb els anys, el concepte de diversitat funcional, abans discapacitat i encara més abans minusvalidesa, va desaparèixer perquè senzillament, en néixer, ja s’instal·lava a tothom el sensor perquè, més enllà de possibles problemes que poguessin tenir o desenvolupar en un futur, s’havia creat una allau d’aplicacions que feien la vida molt més senzilla.

La biotecnologia s’havia convertit en el nou gegant econòmic mundial. Amb aquest sensor s’obria un ventall enorme de possibilitats, des de les pioneres aplicacions mèdiques a qüestions més pràctiques com ara la possibilitat de fer exercitar els músculs mitjançant micromoviments mentre l’usuari dormia per tal de mantenir-se en forma, parlar amb fluïdesa qualsevol idioma sense haver-lo estudiat mai prèviament o d’altres més enfocades cap a l’oci i l’entreteniment.

Com sempre havia passat a la història, les idees tard o d’hora les tindria algú, però s’emportava l’èxit qui les tingués abans. Ell era un jove estudiant molt aficionat a desenvolupar solucions informàtiques. Es passava hores i hores davant de l’ordinador inventant petits ginys que després podien servir per a la vida diària de casa seva on la seva família els gaudia i, de vegades, els patia. Eren el seu banc de proves i més d’un ensurt s’havien endut.

Curiosament se li va ocórrer en un somni: Desenvoluparia una aplicació que li permetés recrear els somnis generats mentre dormia mitjançant el connector que tenia a l’orella i els enregistraria. D’aquesta manera, a l’endemà, ell mateix podria visualitzar què havia somiat la nit anterior. Quantes vegades s’havia llevat sense recordar què havia somiat? O bé amb la sensació d’haver somiat alguna cosa molt agradable però sense poder concretar què era? I els malsons? Potser obriria una nova porta a psicòlegs i psiquiatres per tractar els seus pacients…

La idea encara va anar una mica més enllà quan, en una trobada familiar, la seva germana gran va venir amb el seu nadó de pocs mesos i va posar la criatura a dormir al cotxet i va explicar que donaria el que fos per veure què somiava. Clar! L’aplicació no només enregistraria si no que permetria visualitzar en directe els somnis d’algú altre.

En pocs mesos ja va tenir enllestit un primer prototip que va provar amb ell mateix. Es veia força malament, les imatges tenien uns píxels massa grans i el so era distorsionat, però funcionava. Estava segur que, amb el temps, això ho podria millorar.

Es va emocionar molt quan va veure pel monitor la noia de la que estava enamorat, i que no li feia ni cas a la vida real, mirant-se’l amb aquells ulls mentre passejaven per uns camps verds i florits. Allò només havia succeït en el seu cervell, però visualitzar aquell somni li tocava la part més profunda del seu cor i dels seus sentiments. Era com protagonitzar la seva pròpia pel·lícula. A més, la cosa es va anar escalfant i aquella imatge bucòlica es va convertir en una escena de sexe que encara el va fer pujar més als núvols. Era meravellós. Quan s’havia llevat tenia un record borrós i entelat però ara, malgrat els píxels, ho veia amb tot detall i podria gaudir del somni tantes vegades com volgués perquè el tenia enregistrat.

Des de llavors que dormia connectat. Es va fer un fart de plorar quan es va retrobar amb la seva estimada àvia, que havia mort feia uns anys. El seu cervell li va regalar un llarg somni ple d’emocions: Van parlar, es van abraçar i va reviure aquell especial batec que li feia el cor només quan estava amb ella. Ho tenia gravat.

En pocs mesos, es va llençar al mercat una primera versió del seu “Dreampod”. De seguida una empresa japonesa es va interessar molt en el seu prototip i el van contractar perquè dirigís el projecte per crear una versió millorada. Tenia tot el pressupost del món i li van pagar una fortuna però només li van posar una condició: El “Dreampod” havia de distribuir-se a tot el món com a màxim en un any.

En un primer moment va ser una bomba comercial. Es va vendre arreu i això que no era gens barat. Ja estaven treballant en una segona versió amb molta més resolució d’imatge i qualitat de so quan es va aturar tot. El govern d’un país havia ordenat requisar tots els “Dreampods” i prohibir-ne el seu ús. La raó era que estava creant addicció i un important número dels seus habitants no sortien de casa perquè o bé dormien o bé es passaven el dia mirant els seus somnis o intercanviant-los amb altres. L’absentisme laboral i l’escolar s’havia disparat i això perjudicava seriosament l’economia del país.

Tampoc van ajudar els casos de persones, propenses a tenir malsons, que havien patit trastorns psiquiàtrics com a conseqüència de veure amb tot detall els fantasmes que el seu cervell fabricava per la nit i que, abans de tenir el “Dreampod” a la seva vida, oblidava durant el dia. Ara ja no, ara els tenien enregistrats i no se’ls podien treure del cap.

Per últim, el cop definitiu: Es va començar a estendre la moda de consumir substàncies per dormir i així estar més estona fabricant somnis i només mantenir-se despert per veure’ls. Els fàrmacs legals i tradicionals, però, deixaven el cervell en un estat de letargia improductiva de somnis. Com a conseqüència, el consum de drogues es va disparar perquè els permetia entrar en una mena de semiconsciència que, segons deien alguns, es podia arribar a controlar els somnis per dirigir-los cap a on volguessin.

La marca japonesa va decidir retirar el “Dreampod” del mercat abans que no quedés cap país a tot el món on vendre el seu enregistrador de somnis i poc després es va enfonsar a la ruïna a causa de l’allau de demandes legals a les que va haver de fer front.

Ell, simplement, es va fer fonedís. Amb les butxaques plenes de diners i amb una idea que encara el faria més ric. Fabricaria a petita escala el seu invent, només per encàrrec, i ara que era il·legal a tot el món, el podria vendre a preus astronòmics.