El casament

Volien una boda diferent però no com la va acabar sent. Per fi havia arribat el gran dia i ella es va llevar amb les pessigolles a la panxa de viure un moment marcat amb majúscules en la seva història particular.

Sí, havia de ser el dia més feliç de la seva vida. Sí, tot estava planejat perquè fos un dia perfecte. Sí, des que es va llevar sentia que no caminava, levitava. Sí, era el dia que diria el «sí» més important.

Va baixar les escales i va entrar a la cuina on hi havia la seva mare preparant l’esmorzar. S’esperava una abraçada i potser les primeres llàgrimes d’emoció però no, la va rebre amb un crit de pànic i la safata que tenia a les mans plena de croissanets va anar per terra.

Com que allò no entrava en el guió que tenia escrit en la seva imaginació, la núvia es va deixar endur pel factor sorpresa i també es va posar a cridar com una boja cara a cara amb la seva mare.

El pare, que tornava de passejar el gos i comprar el diari, va entrar corrents. L’instint el va fer cridar també sumant-se a les goles de les dues persones que més s’estimava. No entenia res, no sabia perquè cridava però ho feia amb totes les seves forces.

Van ser uns segons que van semblar hores però finalment el pànic es va esvair, els crits van afluixar i hi va haver el primer intercanvi de paraules. Van ser molt breus. La calma només va durar els instants que va trigar la mare a portar un petit mirall i posar-lo davant de la seva filla. Tenia un gra enorme al mig del front. Un volcà carregat de pus blanc verdós que havia crescut a traïció la vigília del dia més important de la seva vida.

La núvia es va desmaiar amb tanta mala sort que va caure a sobre del gos que s’estava cruspint els croissanets que havien anat per terra i es va doblegar de tal manera que va donar-se un cop fort al clatell.

Van trucar una ambulància però no va fer falta traslladar-la a l’hospital perquè va recuperar la consciència de seguida. Això sí, li van haver d’afaitar una part de la seva llarga cabellera per poder-li cosir el trau que s’havia fet.

Es va muntar un comitè d’emergència al menjador de casa. La núvia plorava desconsoladament per les dues banyes, amb forma de gra i de nyanyo, que li deformaven el cap i per la clapa que li feia lluir una pell que no havia vist la llum des que gatejava.

El pare parlava amb ella intentant fer-li pujar els ànims mentre la mare i una perruquera amiga de la família es barallaven amb la melena, uns clips i quilos de maquillatge per dissimular aquell despropòsit a dues bandes. Vista de perfil, el seu cap deformat semblava un boomerang. A mig matí, la situació començava a estar controlada. Es mirava al mirall i no es veia amb l’aspecte que tenia previst el dia anterior però almenys començava a semblar una núvia.

Va arribar l’hora d’enfundar-se a dins del vestit. Va rebre el suport de la seva mare i la seva germana perquè no hi hagués cap més accident. Ho van aconseguir amb la mateixa coordinació que la d’un equip de científics i enginyers quan dirigeixen des de la sala de control l’enlairament d’un coet cap a l’espai. Només els va faltar dir el compte enrere en el moment de tancar l’última cremallera.

Va sortir de bracet del seu pare de casa en direcció cap al luxós cotxe que havien llogat per a l’ocasió i que ja feia estona que s’esperava en doble fila. Somreia, per primer cop en tot el dia somreia.

Semblava que tot s’havia reconduït fins que una pilota de futbol va impactar amb el blanc del blanc vestit. De seguida, va aparèixer un grup de nens del parc del costat de casa per recuperar-la i seguir amb el partidet dels dissabtes. En veure el que havia passat, van demanar perdó amb la boca més petita i avergonyida, van agafar la pilota i van desaparèixer.

El pare estava més blanc que la part del vestit de la seva filla que encara ho era. No era difícil perquè una rodona irregular el tenyia de marró just al final de l’esquena descoberta. La mare, la germana i la perruquera, que ho havien vist tot des de la porta de casa, s’havien quedat petrificades.

La primera en reaccionar va ser la núvia. Es va mirar el cul i va començar a riure. Va ser aquell riure de desesperació que de sobte va fer reaccionar els seus éssers estimats que havien presenciat aquell desastre.

La van fer entrar a casa de nou. Tenien el temps en contra perquè al migdia havien de ser als jutjats. Van fer servir tots els productes de neteja que van trobar i la taca de fang i de sorra es va anar difuminant i expandint faldilla avall. La seva germana li havia portat tota la roba que tenia a l’armari que creia que podria fer de succedani d’aquell clàssic i barroc vestit de casament.

La núvia plorava i reia en intervals de pocs segons. Semblava una maledicció. Tot de senyals que l’advertien que no s’havia de casar. Una broma de mal gust, potser, però un malson que s’havia d’acabar d’una vegada. Es va aixecar abruptament i davant del silenci expectant es va dirigir tota sola cap al cotxe nupcial.

Havia arribat l’hora. El seu pare va entrar al jutjat darrere d’ella suant. No havia tingut temps de reaccionar a la fuga en solitari de la seva filla. Va haver d’agafar un taxi i va dir aquella frase tant trillada de les pel·lícules: «Segueixi aquell cotxe». El taxista i el pare van riure en un primer moment i després ja no van intercanviar cap paraula més en tot el trajecte.

Unes gotes de suor regalimaven front avall del nuvi per aquell retard injustificat. Va deixar anar un profund sospir en veure-la entrar al jutjat però en aquell mateix instant no va poder dissimular la cara de sorpresa davant d’una imatge que no tenia prevista. Ella ho va veure de seguida i va fer mitja volta i va marxar. Ell no s’ho va pensar dues vegades i va sortir darrere seu. Els convidats, expectants, van anar darrere dels nuvis. Alguna cosa no anava bé. El jutge que els havia de casar va arreplegar els papers i les ulleres de llegir d’una volada i també es va dirigir cap a l’exterior per veure què passava.

Els nuvis van parlar en veu baixa, abraçats, durant un instant a les escales. Llavors es van girar cap al centenar de persones estimades i engalanades que esperaven que passés alguna cosa. No sabien què, però tothom tenia la certesa que era qüestió de segons que passés.

El nuvi se’ls va mirar, va somriure i se’n va anar corrents cap a la font que presidia la rotonda que hi havia just al davant dels jutjats. Sense dubtar ni un segon s’hi va tirar. Va sortir xop de cap a peus i acte seguit es va rebolcar a la pila de sorra que hi havia en unes obres allà mateix. La núvia reia mentre veia el seu futur marit demostrar-li que era amb ell amb qui havia de passar la resta de la seva vida.

La sorpresa va venir quan tots els convidats, sense excepció, van acabar banyant-se dins de l’enorme font en una mena d’acte tan solidari com fora de control. Des de dins l’aigua, el jutge, que també s’hi havia afegit, va preguntar als nuvis si es volien com a marit i muller. Tots dos, plorant de riure, van repetir una vegada i una altra aquell «Sí» tan esperat i alhora tan imprevisible.