El castell de sorra

Destrossat. La mama havia passat per sobre del castell de sorra que tant li havia costat construir. El pesat del seu germà petit havia fet una altra de les seves estupideses. Ja no era un bebè però s’aferrava amb ungles i dents, i això que ja li havien sortit totes, a fer tot el possible per perpetuar aquella etapa de bolquers, pits de la mama i fer el que li donava la gana pel simple motiu de ser petit. 

La seva obra s’havia convertit en un munt de piles amorfes de sorra perquè el nen havia decidit ficar-se dins l’aigua sense res, ni flotador ni “ni manguitos”. El papa estava nedant, la mama s’havia relaxat un moment responent uns missatges al mòbil i just en aquell moment, PAM! Al final, la més malparada era ella que estava tan tranquil·la construint el castell de sorra més meravellós que havia fet mai. No havia tingut temps, ni tan sols, de demanar-li a la mama que li fes una foto.

Es va aixecar, va agafar les ulleres i el tub i se’n va anar a l’aigua sense dir res. Estava massa enrabiada per quedar-se a la sorra. Amb els seus quasi deu anys, ja nedava com un peixet tal com li deia tothom tot i que a ella li semblava més divertit pensar que podia moure’s per l’aigua com un pop.

Estava tan enfadada que, sense adonar-se’n, va començar a nedar mar endins amb totes les seves forces. Una braçada, una altra, els peus movent-se com si fossin les hèlix d’un motor de barca i, sobretot, anar traient la boca compassadament per agafar l’aire necessari per marxar tan lluny com pogués.

El cansament va arribar de sobte i es va haver d’aturar un instant. Sense adonar-se’n havia passat les boies que delimitaven la zona de banyistes. Si els seus companys de l’escola l’haguessin vist haurien al·lucinat. Sentia que li costava bellugar les cames i els braços per mantenir el cap fora de la superfície. Va decidir anar a les roques. No eren massa lluny. Descansaria un moment i tornaria a la platja. Segur que la mama encara estaria parlant amb el pesat del seu germanet i el papa, com sempre, seguiria desaparegut. Ningú no se n’hauria adonat de la proesa que acabava de fer.

Amb més esforços dels previstos va aconseguir arribar a les roques i sortir de l’aigua. Estava esgotada. Es va estirar com va poder per intentar recuperar l’alè. El cansament barrejat amb el sol intens li van fer venir una mica de son.

Quan va obrir els ulls es va trobar amb dos ulls que la miraven fixament a pocs centímetres. Es va espantar, però abans que deixés anar el crit més enèrgic, aquella mirada li va fer veure que no li volia fer cap mal. Unes mans rugoses i toves la van ajudar a incorporar-se. Quan es va aixecar li va rodar el cap però per sort aquell noi aparegut del no res la va agafar a temps per evitar-li una forta trompada.

Tenia la pell fosca, amb una certa tonalitat estranyament verdosa, i el cabell molt arrissat. Portava un banyador i una samarreta esparracada. Li va posar el dit davant dels llavis demanant-li que mantingués el silenci i llavors, amb gestos, li va demanar que el seguís.

Ella, tot i ser una nena desconfiada, es va deixar endur per la bondat que transmetien aquells ulls enormes i brillants i també per les ganes de viure una aventura de les de veritat. Van caminar i saltar per les roques durant uns minuts fins que van arribar a una mena de cova. La foscor que emergia d’aquell forat excavat per les onades durant segles li van eriçar els pels dels braços. Els dubtes la van fer seure mentre aquell noi, amb gestos i sons, li suplicava que l’acompanyés i es deixés empassar per aquella boca natural que s’obria davant seu.

Van caminar un centenar de metres. La distància justa per endinsar-se en la foscor més profunda. Ell li va agafar la mà perquè se sentís una mica més segura i per guiar-la per un lloc que semblava que coneixia molt bé. Es van aturar. De sobte una llum molt potent va emergir de les profunditats d’una mena de piscina natural que es formava als seus peus. El noi de pell verdosa li va assenyalar aquella llum. S’hi van apropar plegats i ell, sense pensar-s’ho, es va tirar a l’aigua. Ella, després d’un dubte fugaç, va anar darrere seu.

Van passar uns segons eterns sota l’aigua. Enlluernada per aquella llum estranya no sabia cap a on havia de tirar quan va sentir com el noi l’agafava pel braç i l’empenyia cap a un forat que hi havia en una de les parets formades per les roques submarines. Era com una galeria força gran i plena de revolts. Sentia que començava a estar al límit, els seus pulmons, encara en creixement, no podien resistir més de 30 segons sota l’aigua. Ho havia cronometrat una infinitat de vegades. A partir del tercer tomb, però, es va obrir una petita escletxa d’aire entre el sostre de la cova i la superfície de l’aigua. Era poc més d’un centímetre que no hagués descobert mai si no fos perquè ell la hi va amorrar per fer-li veure que allà podria respirar. Després d’un primer moment de pausa per descansar. Van continuar. Progressivament el nivell de l’aigua va anar disminuint fins a desaparèixer completament en una mena de platja subterrània envoltada de roques amb milers de formes. Es va quedar bocabadada. On eren? Llavors va veure que la llum cegadora que havien seguit fins allà eren centenars de llanternes submarines que portaven un munt de persones i que en aquell moment els apuntaven a tots dos.

Va tenir por. Molta por… La mà rugosa i toveta del noi es va desplaçar per darrere de la seva espatlla en una mena d’abraçada de costat que donava a entendre a tots els altres que abaixessin la guàrdia perquè no hi havia cap perill. Ella començava a estar un punt amoïnada. Feia massa estona que havia marxat de la sorra i sabia que era qüestió de temps, potser uns pocs minuts, que els seus pares la trobessin a faltar i llavors es compliqués tot encara més. Amb gestos i un parlar pausat va intentar explicar-li al noi que havia de tornar. Ell va assentir però va fer un gest com de súplica perquè el seguís. Tots els altres ja havien enfilat per un camí entre les galeries que es formaven pel caprici de la naturalesa i que els permetien respirar tranquil·lament malgrat que estiguessin uns quants metres per sota del nivell del mar.

Els peus descalços d’ella no van resistir gaire estona per aquell camí de roques esmolades. Ell, sense pensar-s’ho, amb una força sorprenent, la va agafar en braços i li va dedicar un preciós somriure per donar-li a entendre que no podia estar en millors mans.

S’havia adormit. No sabia quanta estona havia passat però quan va obrir els ulls es va veure envoltada de molta gent. Eren molts més, potser hi havia milers de persones. No va tenir temps per espantar-se de debò perquè de seguida es va trobar amb els ulls màgics del seu estrany amic per transmetre-li una pau estranya. Llavors va sentir una veu greu que parlava fent servir paraules que podia entendre perfectament.

De la part més profunda d’una de les coves més elevades que hi havia en aquella enorme esplanada formada en una cavitat natural dins del mar, va sorgir una dona vella. Els seus dos ulls, completament blancs per la ceguesa, brillaven d’una forma fantasmagòrica a causa d’aquella infinitat de llanternes que l’enfocaven en aquell instant. Es va fer un silenci sorprenent provocat per l’absència de la remor constant de tantes persones parlant en veu baixa que havia sentit des que havia recuperat la consciència.

«Portem més de dos-cents anys vivint a dins del mar. Som els descendents dels supervivents d’algunes embarcacions que van naufragar mentre buscaven una oportunitat per sobreviure al teu món. La gran majoria van morir ofegats. Però alguns van ser escollits i van anar a parar aquí. Els nostres avantpassats eren pescadors, agricultors o persones que fugien de la terra on els havia tocat néixer. De seguida vam aprendre a fer vida aquí a sota. Portem la supervivència a la sang. Després de tant de temps, els nostres cossos s’han anat adaptant al mar. Cada dia som capaços d’estar més estona dins l’aigua sense respirar. La nostra pell fosca està canviant de color i mira… Si t’hi fixes, els més petits, tots sense excepció, ja han nascut amb aquestes línies al voltant del coll. Saps què són? Són brànquies. És el senyal que estàvem esperant»

Quan va dir això aquella dona, es va sentir un crit esfereïdor de la massa de persones que omplia aquella mena de plaça. Ella, que encara no tenia deu anys, s’hagués mort de por si no fos per les mans rugoses i tovetes del seu amic.

«Ets l’escollida per tornar a la superfície i avisar al teu món que té els dies comptats. El nivell del mar no para de pujar. Sabem que molts pobles, d’aquells on la gent hi anava a passar les vacances, han quedat coberts per l’aigua del mar. D’on et penses que traiem aquestes llanternes i tantes altres coses que ens fan falta per viure aquí a sota? Estem preparats i, sobretot, físicament adaptats, per sobreviure a aquest nou món format, majoritàriament, per la immensitat dels oceans. Si els nostres càlculs no fallen, en pocs anys, molts pocs, no hi haurà prou espai a la superfície per a tots els éssers humans que heu mirat cap a una altra banda mentre els nostres morien intentant arribar al vostre món i arreplegar les molles que ens deixessiu. Sí, han hagut de passar uns quants anys, però la natura s’ha convertit en la nostra aliada i ha preparat durant molt de temps l’evolució necessària perquè nosaltres, i només nosaltres, estiguem preparats per sobreviure a aquest nou món que heu creat vosaltres amb la vostra inconsciència. Llavors sereu vosaltres que us llançareu al mar desesperadament buscant les nostres molles mentre veieu de cua d’ull com l’aigua destrossa el castell de sorra on heu viscut durant tant de temps».

Un so terriblement agut acompanyat per tot de llums de colors li van deixar primer l’oïda, després la vista i finalment el coneixement fora de joc. Tot es va fer negre i mut.

Els crits llunyans, però cada cop més propers dels seus pares, li van fer obrir els ulls de nou. Un socorrista li premia el pit amb tanta força que semblava que l’havia de partir en dos en qualsevol moment. Va obrir els ulls i el crit terrible que va deixar anar va quedar esmorteït pel vòmit d’alguns litres d’aigua salada. Es va prometre que quan es fes gran, a diferència dels seus pares i els seus avis, deixaria de mirar cap a una altra banda amb tota aquella gent que intentava fugir de l’infern sense saber que es dirigien justament cap a l’infern. Estava convençuda que existia un lloc que tot i semblar l’infern no ho era. L’havia vist amb els seus ulls. Era a uns metres de profunditat per sota el nivell del mar…