Resoldre un problema com la superpoblació requeria solucions dràstiques i imaginatives. El planeta s’havia convertit majoritàriament en un desert inhabitable i només quedaven unes poques zones, cada cop menys, on s’hi podia viure.
Primer es van construir enormes murs al voltant dels països d’on fugien els seus habitants perquè no hi havia prou lloc a la resta del món i els recursos començaven a ser escassos a tot arreu.
Després es va provar de retenir els qui es van batejar com a refugiats tot i que considerar “refugis” aquells camps, on l’accés a les necessitats més bàsiques era un repte diari amb un incert final, semblava una broma de mal gust.
Va ser qüestió de temps. Va arribar el dia que la paciència d’aquelles persones carregades amb una única ambició, la de viure, finalment es va acabar i van entrar amb les seves últimes forces a les zones segures que quedaven al món. Tot plegat va provocar tensions socials i, en particular, va disparar el racisme entre els locals que volien seguir vivint tranquil·lament a casa seva encara que tot el seu voltant s’estigués poblant del no res, del buit absolut.
Els governs dels països, on viure encara no es considerava un privilegi, van concentrar tots els poders en una aliança poderosa que prendria decisions en nom de tot el món per tal de fer més àgil la gestió d’un problema d’aquesta magnitud.
La primera decisió va ser convertir en un greu delicte tenir més d’un fill recordant els vells temps d’antics règims orientals. Amb això, es va frenar lleugerament l’increment de la població però no n’hi havia prou.
El següent pas, i aquest va ser el definitiu, va ser implantar un xip a tots els habitants del món sense excepció. Era com un passaport subcutani sense el qual no es podia fer res sense passar per un lector: Des de la compra al supermercat a viatjar en transport públic, anar a l’escola o bé entrar a treballar. D’aquesta manera, era materialment impossible viure sense portar el xip.
Als nounats se’ls implantava només néixer i als que ja feia anys que hi eren, pocs o molts, van haver de posar-se’l. El xip, a més, estava vinculat a un calendari aleatori de vida. És a dir, portava la data de la mort del seu propietari programada.
Seguint els càlculs d’un algoritme que tenia en compte la necessitat de reduir la densitat de població, tothom duia integrat un minúscul mecanisme que, arribat el dia, alliberava una substància letal i indolora que provocava la mort del seu propietari.
Tot i ser una mesura tan extrema, la situació era tan desesperada que es va generar un tímid debat social, cosa que va sorprendre l’aliança de governs, però hi va haver veus, poques, que es van fer sentir entre protestes i mobilitzacions. Finalment, i com a mesura conciliadora, es va arribar a l’acord que totes les persones que arribessin als divuit anys tindrien el dret de saber la data de la seva mort. Les mares i els pares dels menors que volguessin també podrien conèixer quin dia tenien programat els seus fills per deixar de viure.
Hi havia nadons que no sobrevivien ni unes hores i hi havia avis que es feien centenaris. Era un random injust i alhora necessari. Així ho va defensar l’aliança. S’havia de plantejar com una loteria i tocava el xip que tocava. Qui tingués la sort de viure un mínim d’anys, hauria de valorar el sacrifici de tota la gent que s’anava quedant enrere per deixar un món més habitable. L’objectiu era que omplir un got d’aigua o bé menjar no es convertís en un repte diari amb un incert final com explicaven els més vells que havia passat amb els camps de refugiats dècades enrere.
Ella havia decidit saber quin dia es moriria només ser major d’edat: El seu xip deixaria anar el letal líquid per les seves venes el dia que fes quaranta-set anys. Llavors, si no ho havia fet abans per accident o per malaltia, senzillament es moriria.
S’ho va prendre amb tot l’optimisme. Tenia pressa per fer moltes coses però sempre amb una prioritat inqüestionable: Ser feliç. Li podia haver tocat morir-se amb noranta anys i lamentar profundament no haver-ho estat mai.
Amb el temps, havia deixat de ser un tabú parlar públicament de la data i ella, des del moment que ho va saber, ho va explicar a tothom. Volia que entenguessin moltes de les coses que faria a partir de llavors.
Va fer totes les bogeries de la joventut, es va enamorar profundament i va estimar moltíssim. Contra tots els consells de la seva família, va decidir ser mare. Però és que els seus fills no tenien dret a tenir un lloc en el món i viure més anys que ella? A més, conèixer la data de la seva mort li donava un gran avantatge a l’hora de plantejar com educar-los des de ben petits. Gairebé van aprendre a dir Mama i Papa al mateix temps que Mort.
Faltava molt poc pel dia, ella estava molt atabalada amb els preparatius. Estava contenta, portava molt de temps esperant el moment i se sentia forta. Volia que fos una festa on hi hagués tots els seus estimats per poder-s’hi acomiadar. No podia marxar sense haver-los dit tot el que els havia de dir, coses boniques i tendres i també coses més aviat agres, senzillament els ho volia dir tot.
La música, el menjar, la decoració, fins i tot el trasllat a la funerària per a la seva incineració… Ho va organitzar tot personalment. No volia demanar ajuda a la seva família perquè, malgrat que tothom dissimulés, podia veure un punt de tristesa en els seus ulls. En el fons, buscant en la part més profunda del seu interior, allò la feia feliç perquè entenia que se l’estimaven com ella havia desitjat ser estimada i, per tant, podia morir-se amb la sensació que ho havia fet bé i quan pensava això, un somriure de satisfacció il·luminava la seva cara. Aquest, però, era dels pocs sentiments que no podia compartir.
Van venir tots els convidats, alguns de molt lluny, però al final no va fallar ningú. En algun cas va haver d’insistir molt però van acabar sent presents en el moment més important de la seva vida.
No va poder evitar emocionar-se quan va pronunciar el discurs. Es considerava una dona afortunada per la vida que havia decidit viure. Des que sabia que es moriria als quaranta-set anys que va aprendre a donar el valor precís a les coses. No tenia temps per perdre enrabiant-se, discutint o deprimint-se i, en canvi, hagués llençat el rellotge tan lluny com hagués pogut quan sentia que l’aire li omplia els pulmons en un profund sospir quan abraçava els seus fills o quan mirava el seu company i se sentia com si estigués davant del mirall perquè no existia ningú que l’entengués com ell.
Sí, definitivament estava molt contenta d’haver decidit saber quin dia es moriria. Estava segura que la seva vida hagués estat molt diferent si hagués ignorat el moment exacte en què el seu cos s’apagaria definitivament. No havia deixat de fer res perquè s’hagués de morir tan aviat. A més de gaudir d’una família i d’uns amics meravellosos, havia estudiat, havia treballat fins un any abans del dia, que era quan podia començar a gaudir del permís de mortalitat, i havia fet tot el que el cor li deia que havia de fer abans d’aquell dia. Llavors, va agafar un plec de papers i els va repartir entre els convidats. Era com una mena de recordatori, com els que es repartien en els funerals tradicionals. L’única diferència era que, en lloc de citar uns versos tan bonics com massa vistos, hi havia una llista amb totes les coses que ella s’havia plantejat fer entre els divuit i els quaranta-set. No va deixar res sense tatxar.
Money online game https://wanted-dead-or-a-wild.com/ where you can make money, buy yourself a new phone or car, close the mortgage on your apartment and just two months, hurry up register and win.