El joc del conte

Era l’últim mes que li quedava per cobrar el subsidi d’atur quan la van trucar d’aquell diari oferint-li publicar un conte de terror, suspens o de gènere negre al final del suplement dels diumenges. No li pagaven cap fortuna però en tindria prou per sobreviure i, a més, era escrivint, la seva veritable vocació i de les poques coses de les que podia presumir.

El primer relat va causar cert impacte. Es tractava de l’assassinat d’un vell solitari que amagava una fortuna a sota de la catifa i que va deixar diversos enigmes per resoldre. El principal, que van trobar el cos cosit a punyalades i enterrat amb els seus propis bitllets al menjador de casa.

La setmana següent d’aquesta primera publicació, va constatar com pujava significativament el número de seguidors que tenia a les xarxes socials. Va pensar que potser en un temps aconseguiria que d’entre totes aquelles editorials que li havien dit que la seva primera novel·la era molt bona però que no li podien publicar perquè ella no era prou mediàtica, n’hi hauria alguna que s’ho repensaria i convertir-se, ara sí, en una escriptora professional.

Tot es va complicar el següent dilluns, just després que es publiqués el segon conte en el suplement. Ella es va quedar de pedra quan va veure que s’havia comès un crim que reproduïa amb força fidelitat el que ella havia explicat en el seu primer relat. L’edat de la víctima, l’escenari dels fets, la posició del cos, les punyalades, la catifa i la muntanya de bitllets de curs legal a sobre d’aquell home.

Entre missatges i trucades, el telèfon no va parar de sonar en tot el dia. Estava desbordada. Sort de les paraules del director del diari que la van calmar força. L’home no s’explicava què havia passat, però es mostrava convençut que el següent diumenge es multiplicaria el número d’exemplars venuts només per aquell punt morbós que té la gent. La seva predicció es va quedar curta.

També va haver de parlar amb la policia no perquè l’acusessin de res sinó perquè eren tantes les coincidències que d’una manera o una altra aquella mort l’esquitxava.

La cordialitat es va refredar quan els agents la van trucar el dilluns de la setmana posterior a la publicació del segon conte. Havia tornat a passar. Havien trobat el cos d’una adolescent en una casa abandonada al bell mig d’un cercle dibuixat a terra i envoltada de símbols satànics i espelmes. El més impactant era que li havien fet una creu invertida al front amb algun objecte tallant, exactament igual com havia explicat ella en el seu relat. Tot s’estava complicant.

També va detectar certa distància en el director comparant amb l’última conversa que havien tingut i això que el seu diari estava aconseguir xifres històriques de vendes. Ningú no deia res, però sabia que la sospita, per petita que fos, planava sobre seu. Hi havia massa coincidències.

La policia va explicar-li que treballaven amb la hipòtesi d’algun admirador pertorbat. Una ment malalta que trobava en els seus contes una inspiració per perpetrar els seus crims i li van demanar, amb el permís del director, és clar, que no publiqués res el pròxim diumenge per veure què passava.

Es va tancar tota la setmana a casa. Va intentar escriure alguns contes més per tal d’anar avançant feina però tenia una sensació molt estranya: Sentia por de deixar anar la seva imaginació. Es passava llargues estones davant de l’ordinador escrivint i esborrant sense aconseguir acabar cap història. Tenia el cap encallat en el pròxim dilluns. Què passaria si el diumenge de la setmana anterior no s’havia publicat un nou conte?

Finalment va arribar el dia. No havia aconseguit dormir en tota la nit buscant per internet i per les xarxes socials alguna cosa que es pogués interpretar com un missatge d’aquell cervell malalt que s’havia posat a jugar a convertir en realitat les seves fantasies d’escriptora de novel·la negra i de misteri. S’havia passat una setmana sense un nou relat per recrear i això havia de generar-li malestar a aquell pertorbat. Veient el que era capaç de fer, era lògic pensar que no es quedaria de braços creuats.

S’havia quedat adormida a sobre de l’ordinador portàtil quan els cops a la porta de la policia la van despertar. Va obrir i un agent vestit de paisà li va posar als morros una ordre judicial que els autoritzava a registrar el seu piset. Se la van endur a comissaria unes hores més tard, juntament amb el seu ordinador i alguns papers que havien trobat.

Ella no va parar de demanar explicacions però no va obtenir respostes fins a la matinada quan, després de moltes preguntes que no entenia per part dels policies, l’advocat d’ofici que li va tocar li va explicar que el director del diari on treballava havia aparegut brutalment assassinat i que havien trobat en el seu ordinador portàtil un conte on explicava amb tots els detalls les circumstàncies del crim.

La van condemnar a 90 anys de presó per la mort del vell, la de l’adolescent i la del director del diari. Ella va defensar sempre la seva innocència cosa que la va obligar a canviar d’advocat diverses vegades. No va trobar mai ningú que se l’acabés de creure. Estava convençuda que aquella ment pertorbada havia ideat l’assassinat del director del diari per incriminar-la com a revenja d’haver trencat amb el seu sinistre joc. Hackejar el seu ordinador personal tampoc devia ser massa complicat i després només era qüestió de sumar dos i dos.

La seva teoria tenia un però enorme que la va sentenciar del tot. Aquelles editorials que no li havien fet ni cas, ara es barallaven perquè signés un contracte amb elles per publicar la seva primera novel·la i les que vinguessin en el futur. L’esperava tota una vida a la presó on tindria tot el temps del món per escriure. Ho va fer i tots els seus llibres, sense excepció, es van convertir en “Best Sellers”. El gran però va ser que mentre ella va ser a la presó explicant terribles crims en les seves pàgines cap de les seves històries es va reproduir a la realitat.