Acomiadat. Després de més de deu anys deixant-se la pell per tirar endavant amb el projecte, l’havien acomiadat. Tantes reunions que s’allargaven fins a la matinada, trucades inoportunes durant el cap de setmana, viatges i tota mena de sacrificis només per aconseguir una miqueta més. Ara, tenia mitja hora per recollir les seves coses i marxar.
Mai s’havia acabat d’entendre amb el seu cap, però havien trobat, tots dos, un punt d’equilibri, una relació de no voler-se fer mal perquè compartien el mateix objectiu: el projecte, que estava per sobre de tot. Sabien que mai de la vida serien amics. Ho van provar al principi però molt aviat van veure unes distàncies insalvables en el terreny personal. En el professional, en canvi, tot va anar bé des del primer dia. Bé, creia ell, fins aquell moment, que sense grans explicacions i quan semblava que tot anava molt millor, li deia amb una fredor glacial que estava fora. Acomiadat.
Es va emprenyar molt. Era del tot injust i, a més, que ho fes d’aquella manera. Es mereixia, com a mínim, saber-ne la raó. Els seus companys tampoc entenien res però tampoc gosaven fer grans mostres de solidaritat no fos cas que algun d’ells fos el següent de la llista. Tot va quedar en monosíl·labs gairebé inaudibles i un “fem un cafè un dia d’aquests i en parlem”. Tant ell com els seus companys sabien que “un dia d’aquests” era l’eufemisme més trillat per dir-se adeu.
Va buidar els calaixos sota l’atenta vigilància del cap no fos cas que li passés pel cap esborrar cap arxiu de l’ordinador del despatx. Se sentia com un detingut que està a punt d’ingressar al calabós. Al disgust se li va sumar un sentiment de vergonya que no podia entendre però que el feia sentir encara pitjor.
El trajecte fins l’ascensor se li va fer llarg i quan per fi va sortir al carrer, va caminar uns metres i llavors es va girar, va agafar aire profundament, i va aixecar els ulls per mirar, per última vegada, l’oficina, el lloc que havia estat la seva segona casa, i en algun moment la primera, els últims deu anys.
Llavors hi va haver l’explosió. Un terrible soroll acompanyat per una enorme bola de foc va fer saltar pels aires els vidres de l’oficina i una negra i densa columna de fum anunciava la pitjor tragèdia.
Sentia un xiulet molt intens a les dues orelles i amb prou feines podia entendre què li deien les persones que es van començar a aplegar al seu voltant en qüestió d’instants. El cap li rodava una mica, els pensaments i el batec del cor havien començat a fer una carrera a veure qui anava més ràpid mentre els seus ulls no es podien apartar de la columna de fum.
L’arribada de les primeres ambulàncies i dels serveis d’emergència el van fer sortir a la superfície de la realitat després d’estar submergit uns segons, potser un minut, en un oceà de dubtes.
Es va obrir camí entre la multitud mentre un bomber, que li havia endevinat les intencions, intentava frenar-lo. Va anar de molt poc però va aconseguir arribar a la porta de l’edifici i d’un cop de peu la va rebentar.
Va pujar corrents les escales. Per sort, les oficines estaven en el segon pis i tenia la total certesa que l’explosió havia estat a la que fins aquell dia havia estat la seva feina. Es va adonar que els xiulets s’havien esvaït perquè va començar a sentir els crits dels bombers i la policia al seu darrere i els dels seus excompanys al seu davant.
Un espès núvol de fum envaïa l’edifici sencer. Ell coneixia molt bé aquelles escales. Les havia fet tantes vegades que, tancant els ulls, les havia pogut pujar en un instant.
La porta d’accés a l’oficina estava en flames, part del fals sostre s’havia esfondrat, alguns fluorescents penjaven de cables mig arrencats i que desprenien guspires. Amb prou feines es podia respirar per l’aire carregat de pols i de cendra però va poder avançar fins a l’interior de l’oficina.
En aquell moment va sentir la mà del bomber a la seva esquena que l’agafava amb força i l’empenyia cap a fora. Ell va treure tota la ràbia de dins en forma de paraules per deixar-li clar que si volien treure gent amb vida d’allà el necessitaven. Ell sabia quantes persones hi havia, coneixia al mil·límetre la distribució del lloc i el més important, es trobava bé.
L’operatiu de rescat, a contracor i vulnerant el protocol d’actuació, va entendre que el més senzill i el més efectiu era dotar aquell voluntari sobrevingut d’una bombona d’oxigen perquè els donés un cop de mà en la recerca de les víctimes.
Van entrar. Un bomber obria el camí guiat per les seves paraules, mentre un altre bomber tancava aquell primer grup que entrava a l’infern per intentar salvar les persones que encara conservessin la vida.
Van anar traient un a un tots els seus antics companys de feina. Ell guiava l’equip de rescat. N’hi havia de ferits, d’inconscients i n’hi havia que només tenien alguna contusió i havien respirat durant massa estona el fum. Però els bombers tenien molta pressa per evacuar tothom. No sabien la causa de l’explosió i el principal risc era que hi hagués una segona deflagració.
Ja els havien tret tots menys un… el cap, el malparit que l’havia acomiadat no feia ni dues hores a traïció. Li va rondar la idea de dir que no quedava ningú més però a la llarga això podrien ser problemes per a ell i, en certa manera, li havia salvat la vida i qui sap si a tots els demés fent-lo sortir just abans que l’oficina explotés.
Ja creuava el llindar de la porta de sortida i va tornar corrents cap a dins de nou mentre cridava que faltava una persona. Els dos bombers que l’acompanyaven van fer mitja volta intentant seguir-lo.
Va entrar al despatx i se’l va trobar assegut a la cadira, estava inconscient però estava viu, ell s’hi va atansar, va mirar d’aixecar-lo per treure’l d’allà i de sobte es va esfondrar una part de l’estructura del fals sostre i els va caure a sobre una allau de guix, cables, ferros i tubs. Tot es va fondre a negre.
Va obrir els ulls. Estava en una habitació d’hospital. Tenia els records clars malgrat tenir el cap totalment emboirat.
-Veig que ja t’has despertat. Com estàs? No saps com t’agraeixo el que vas fer…
La seva veu. El cap estava al llit del costat. Una estranya barreja de ràbia i de satisfacció es va distribuir per les seves venes com si li entressin pels vials on estava connectat.
Ell va aconseguir l’alta en dues setmanes mentre que qui havia estat el seu superior durant tants anys a la feina va trigar una mica més d’un mes.
Durant aquells quinze dies que van compartir van poder parlar de tot el que no havien parlat en deu anys. No es van fer amics ni molt menys però van poder dir-se les veritats, demanar-se perdó i donar-se les gràcies… Coses que mai havien considerat que fes falta dir i que ara sortien com una necessitat extrema. Van plorar, van riure i van compartir llargues estones de silenci en què els seus pensaments anaven a tota velocitat recorrent el seu passat i imaginant com seria el seu nou futur ara que aquella explosió els havia fet tornar a néixer.
En el moment que ell va marxar, el seu cap el va mirar als ulls i entre llàgrimes li va oferir tornar al seu lloc de feina, gairebé li va suplicar. Ell va somriure i, sense pensar-s’ho ni un segon, li va dir que no.