El sopar

“Estàs boig…” –no parava de repetir ella mentre la idea que ell li acabava de plantejar anava il·luminant amb cada cop més claredat la part més fosca de la seva imaginació. El somriure se li escapava només d’imaginar-s’ho.

En Joan i l’Anna es van conèixer a través d’una aplicació per buscar parella. En un primer moment, cap dels dos va sentir res d’especial, més aviat al contrari. Després d’una conversa més o menys previsible, “m’agrada això i no suporto allò”, quan tot semblava que acabaria amb un hipòcrita “ja ens veurem”, va sortir el tema dels ex i llavors sí que hi va haver connexió.

Van estar una hora sense parar explicant-se mútuament amb quina mena de persones havien tingut la seva última relació sentimental. Coincidien. A tots dos, els seus ex els havien trencat el cor i els odiaven per això.

Per a tots dos, els mesos posteriors a la ruptura, les seves vides havien estat un infern per on s’havien arrossegat buscant una manera de tornar a despertar-se cada matí sense ganes de plorar. Curiosament, els temps dels respectius malsons havien anat en paral·lel fins el moment en eren, buscant una nova relació per acabar de superar l’anterior. Es van posar a riure, era tan absurd arribar a aquesta conclusió però ho havien fet, s’havien exposat a l’aparador de les xarxes socials a veure si, per fi, trobaven aquell algú que sempre havien somiat…

Tot va començar com un joc quan, fent broma, van veure que tant l’ex de l’Anna com l’ex d’en Joan buscaven parella a la mateixa aplicació on s’havien conegut. Quins collons. En un moment, allà mateix mentre sopaven, ella va crear un perfil fals de l’ex d’ell, la Rita, hi va afegir les poques fotos que en Joan no havia tingut valor d’esborrar del seu mòbil i va contactar amb en Manel, l’ex de l’Anna. Ell va fer el mateix, va crear un Manel de mentida i va enviar un missatge a la Rita.

Ho sabien tot dels seus ex, les coses que els enamoraven i les que detestaven i, el més important, els seus punts febles. L’Anna i en Joan es van veure cada dia durant dos mesos per xatejar plegats amb els seus ex. Era molt divertit moure tots els fils del procés de seducció i era al·lucinant com la falsa Rita anava atrapant el Manel real i com el suposat Manel aconseguia seduir la veritable Rita. Havien caigut en el parany de quatre potes.

Van ser unes setmanes molt intenses, l’Anna i en Joan van compartir hores i hores davant les pantalles. Es quedaven fins a altes hores de la matinada parlant amb els seus ex intercanviats. De vegades reien plegats amb les paraules ensucrades que escrivil o els dobles sentits pujats de to que tant la Rita com en Manel deixaven anar cada cop més sovint. També hi havia moments que s’enrabiaven quan deien alguna cosa sobre l’Anna o en Joan que, segons ells, no era veritat.

Tot va anar més de pressa del que s’imaginaven. S’ho havien passat pipa durant aquells dos mesos. Amb tot el que sabien dels seus ex, havien aconseguit un enamorament exprés carregat de passió. Els últims dies, els missatges per part del Manel i la Rita havien superat totes les barreres i ja desbordaven un profund i irracional desig de passar a l’acció, que era la segona part del pla, el pas de l’amor virtual a trobar-se cara a cara i deixar-se anar.

Van organitzar la cita en el mateix restaurant on s’havien trobat l’Anna i en Joan el dia que es van conèixer. Era un local molt petit amb un ambient d’allò més tranquil. Van reservar dues taules, l’una al costat de l’altra, per divendres al vespre.

En Joan i l’Anna van arribar mitja hora abans que els seus ex. Com a les pel·lícules d’espies, s’havien caracteritzat per canviar totalment el seu aspecte. Ell es va deixar barba i es va posar unes ulleres sense graduació mentre que ella es va tallar el cabell i es va tenyir d’un llampant vermell que esborrava qualsevol record de la seva llarga melena negra. A més, es van vestir com si fossin executius, com si tinguessin un sopar de negocis, un estil que no tenia res a veure amb el seu aspecte casual de joves que comencen a deixar de ser-ho però que no ho acaben d’acceptar.

En Manel va ser el primer en arribar. L’Anna es va posar molt nerviosa, va notar com el cor començava a bategar a tota velocitat, li faltava l’aire. En Joan la va mirar fixament i va reprendre la conversa intentant refredar la situació. Van ser uns cinc minuts que van semblar una eternitat però tot es va anar calmant. L’odi cap a aquell cabró es barrejava amb l’adrenalina d’haver forjat l’oportunitat de fer-li tastar el seu propi verí.

Llavors va entrar la Rita. En Joan no va poder evitar mirar-la de dalt a baix. Estava tan guapa com sempre, potser una mica més i tot. L’Anna li va fer una puntada de peu per sota de la taula per fer-lo tornar a la realitat. De sobte, el nefast record del dia que li va dir: “Crec que ens hem de donar un temps” va inundar el seu cervell i li va fer recuperar aquella ràbia que sentia un cop havia superat la pena més dolorosa que havia viscut mai.

En Joan i l’Anna van continuar amb el seu fals sopar de negocis mentre, a dos metres, els seus ex, en Manel i la Rita, tenien una cita orquestrada per ells. Gairebé podien sentir com respiraven.

En Manel va encetar la conversa parlant del dia que havia tingut a la feina però la Rita de seguida el va tallar. Li va dir que havia aconseguit remoure-li el cor i que no era fàcil perquè sortia d’una relació que l’havia trastocat. Havia viscut uns anys preciosos amb en Joan, el seu ex, però que un dia es va adonar que necessitava un tomb a la seva vida, que tot s’havia convertit en molt previsible i que tenia la sensació que els anys passaven sense que la vida deixés d’anar a la deriva. Llavors, després d’un trencament traumàtic, va aparèixer ell, en Manel que, com per art de màgia, havia sabut tocar les tecles del codi que li obrien el cor de nou.

En Joan, en sentir aquelles paraules, no va poder evitar que una llàgrima li regalimés galta avall mentre l’Anna se’l mirava amb els ulls oberts com a plats deixant-li ben clar que no era el moment per enfonsar-se.

Llavors en Manel va respondre. Ell tampoc ho havia tingut fàcil. L’Anna, la seva ex, era una noia fantàstica. Havien estat molt feliços fins que un dia ella va començar a parlar de casament i de formar una família. Aquelles paraules li havien provocat un vertigen terrible però no va saber trobar la manera de dir-li. Al contrari, feia com que tot li semblava bé fins que la bola es va fer enorme i imparable. Mentre ella feia plans de futur amb tots els detalls, ell se sentia atrapat, vivint una relació que anava a tota velocitat en una direcció que ell no desitjava. Trencar amb l’Anna tampoc va ser fàcil però ho va fer i després va aparèixer la Rita i tot va tornar a tenir sentit.

Ara era l’Anna qui s’enfonsava. Mira si era fàcil explicar-se, per què el molt imbècil no ho va fer en el seu moment? Potser ho haguessin pogut arreglar? En Joan li va fer l’ullet i ella va respirar profundament. El pla havia de continuar endavant sí o sí.

No va passar gaire temps abans no van començar a explotar les bombes que amb tanta cura havien anat col·locant l’Anna i en Joan durant aquells dos mesos de flirteig virtual i manipulat per en Manel i la Rita.

Tot es va començar a torçar quan ell li va dir que havia reservat una habitació d’hotel tal com ella li havia demanat i ella li va respondre que no entenia res perquè havia estat ell qui li havia suggerit d’anar a un apartament que tenia a la platja a mitja hora en cotxe de la ciutat. Ell no havia tingut mai cap apartament a la platja ni tampoc tenia cotxe, en Manel es movia en moto. Moto? La Rita odiava les motos, d’adolescent, anant de paquet amb una amiga van caure i es va trencar els dos colzes. Va estar tres mesos que necessitava ajuda fins i tot per anar al lavabo.

Seguint el guió que havien planificat en Joan i l’Anna, els malentesos, les confusions i la tensió es van instal·lar en el sopar romàntic de la taula del costat. El to de veu va anar pujant entre la Rita i en Manel fins que van demanar el compte quan no havien acabat ni el primer plat i van marxar indignats cadascú pel seu camí.

L’Anna i en Joan es van posar a riure fins que els van saltar les llàgrimes. Havia sortit molt millor del que s’havien imaginat. De sobte, es va fer el silenci, es van mirar als ulls i va ser llavors quan, finalment, es van poder fer el primer petó.